Vida
Provenia d’una família amb una certa tradició musical, ja que el seu pare era director de bandes militars i compositor de música de ball. La família visqué durant molts anys a Hongria, però el 1882 el jove Ferenc fou enviat a Praga, on ingressà al conservatori. En aquest centre fou deixeble de teoria de J.B. Förster. Paral·lelament, rebé algunes classes particulars de Fibich i fins i tot d’A. Dvorák. El seu ingrés a l’exèrcit, el 1888, fou el punt de partida d’una carrera com a músic militar que el portà a dirigir diverses bandes a l’exèrcit austrohongarès a partir del 1890. Durant aquest període compongué diferents marxes i danses, com el vals Asklepios (1901) i Gold und Silver ('Or i plata', 1902). El 1902 abandonà la carrera militar i es dedicà al món de l’opereta, on, després d’alguns intents fallits, assolí un gran èxit amb el títol que quedà associat a partir de llavors a la seva figura, La vídua alegre (1905).
Aquest primer èxit fou el principi d’una reeixida carrera que convertí Lehár en un dels grans noms de l’opereta vienesa. Títols com Der Mann mit den drei Frauen ('L’home de les tres dones', 1908), Der Graf von Luxemburg ('El comte de Luxemburg', 1909) i Zigeunerliebe ('Amor de gitano', 1910) acabaren de consolidar la seva fama. Animat pels resultats d’aquestes obres, s’embrancà en projectes més ambiciosos, tant pel que fa a les temàtiques triades com a la música, però no aconseguiren el mateix èxit que les peces precedents. Després de la Primera Guerra Mundial, els gustos del públic havien experimentat un canvi i durant un temps semblà que la música de Lehár ja havia quedat desfasada. L’èxit, però, li arribà novament amb una sèrie d’operetes que escriví per al tenor austríac Richard Tauber, amic personal seu. Les àries que Tauber cantà en obres com Paganini (1925), Der Zarewitsch ('El tsarèvitx', 1927) o Das Land des Lächelns ('La terra del somriure', 1929) esdevingueren molt populars. Durant la Segona Guerra Mundial romangué a Àustria i el 1946 es traslladà a Zuric, on descansà durant un temps per motius de salut. De retorn a Àustria el 1948, morí al cap de poc. Lehár també es dedicà a l’adaptació cinematogràfica d’algunes de les seves operetes, entre les quals La vídua alegre i Das Land des Lächelns, i arribà a compondre algunes bandes sonores, com ara la d'Eva (J. Riemann 1935). Fou un gran creador de melodies i un hàbil orquestrador. El seu llenguatge musical, eclèctic, fa una síntesi entre la tradició musical culta i la música lleugera i, fins i tot, la música popular. Cal destacar algunes interessants troballes tímbriques, resultat de la utilització de determinats instruments allunyats de la tradició occidental com la balalaica, provinent de Rússia, i el címbalom o cítara hongaresa.
Obra
Òpera
Der Kürassier, inac. ('El cuirasser', 1891-92); Rodrigo, inac. (1893), Kakuška (1896); Tatjana (1905); Garabonciás diák ('El bruixot vagabund', 1943)
Opereta
Wiener Frauen ('Dones vieneses', 1902); Der Göttergatte ('El consort dels déus', 1904); Die lustige Witwe ('La vídua alegre', 1905); Der Mann mit den drei Frauen ('L’home de les tres dones', 1908); Das Fürstenkind ('El fill dels prínceps', 1909); Der Graf von Luxemburg ('El comte de Luxemburg', 1909); Zigeunerliebe ('Amor de gitano', 1910); Die ideale Gattin ('L’esposa ideal', 1913); Endlich allein ('Per fi sols', 1914); Die blaue Mazur ('La masurca blava', 1920); Frühling ('Primavera', 1922); La danza della libellule (1922); Paganini (1925); Gigolette (1926); Der Zarewitsch ('El tsarèvitx', 1927); Das Land des Lächelns ('La terra del somriure', 1929); Frühlingsmädel ('Noia de primavera', 1930); Der Fürst der Berge ('El príncep de les muntanyes', 1932); Giuditta (1934)
Bibliografia
- Grun, B.: Gold und Silver: the Life and Times of Franz Lehár, Londres 1970
- Peteani, M. von: Franz Lehár: seine Musik, sein Leben, Viena 1950