Format al Conservatori de Lisboa (1924-31), fou deixeble d’Adriano Merea i Vianna da Motta (piano), Tomas Borba (composició) i L. de Freitas Branco (musicologia). Paral·lelament estudià a les universitats de Lisboa i Coïmbra. Ja d’estudiant destacà amb les seves primeres obres, mentre s’iniciava com a escriptor sobre temàtiques musicals. Entre el 1932 i el 1936 impartí classes a l’Acadèmia de Música de Coïmbra, moment que coincidí amb la composició d’unes obres fortament influïdes per les d’A. Schönberg, P. Hindemith i B. Bartók. El 1937 es traslladà a París, on estudià musicologia a la Sorbona amb Paul-Marie Masson. Fou llavors que es decantà cap a un llenguatge musical de marcat caràcter nacionalista, construït sobre la base de l’ús del melodisme popular i l’assimilació dels paràmetres rítmics i harmònics de la música folklòrica portuguesa. Un bon exemple d’aquesta nova orientació estilística és la Sonata per a piano núm. 2 (1939). A l’octubre del 1939 retornà a Lisboa, i hi treballà com a periodista, promotor de concerts, musicòleg, director i professor. A partir de la dècada dels cinquanta inicià una nova etapa musical, amb un interès més gran per l’arquitectura sonora, com també per l’exploració rítmica i harmònica. De la seva extensa producció sobresurt el Concerto da camera, que fou comissionat per M. Rostropovič.