En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) tipus flauta amb conducte d’aire intern. Barrejat amb d’altres formes com flajos, flaios, flageol o flageot, el nom aparegué a França al segle XII per a referir-se a una flauta de bec de tres forats, molt semblant al flabiol, que es tocava juntament amb un tamborí. Durant el Renaixement, a França, s’emprà per a anomenar les flautes rectes de mida petita. Fou, però, al segle XVII que prengué la seva forma definitiva, com a instrument cònic decreixent amb quatre forats en la seva part superior i dos en la part inferior que es tapaven amb els polzes. Descrit en els tractats de S. Virdung (1511) i M. Agricola (1528) com a instrument de quatre forats, M. Mersenne ja el descriví en la seva Harmonie Universelle (1636) com a instrument de sis forats, i n’atribuí la invenció l’any 1581 al parisenc Sieur de Juvigny. En aquesta època el flageolet, que constituïa una família de mides diverses, tingué un cert ús a França. L’instrument es popularitzà a Anglaterra cap als volts del 1660, amb l’aparició de diversos llibres per a aprendre a tocar-lo i grans intèrprets, com John Banister. Posteriorment la seva popularitat declinà a favor de la flauta de bec, encara que emprat ocasionalment per algun compositor en les seves òperes, com G.F. Händel, J.P. Rameau, C.W. Gluck, o fins i tot W.A. Mozart en El rapte del serrall. Cap al 1750, el bec es transformà en una càpsula en forma de pera a la qual s’enviava aire bufant a través d’un petit broquet d’ivori. La càpsula contenia una esponja amb la funció d’absorbir la humitat. Ja al segle XIX sorgiren noves modificacions: a França se li afegiren fins a sis claus, mentre que a Anglaterra William Bainbridge fabricà un model amb set forats, un dels quals era per al polze. Bainbridge arribà també a inventar un flageolet doble que permetia tocar una melodia amb distàncies de terceres o sextes.
m
Música
Flageolet
© Fototeca.cat/ Idear