Es fa servir sobretot en l’orquestra i la banda. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) tipus flauta. Té els seus orígens en un tipus de pifre militar, anomenat flauta suïssa, que encara es toca i que consisteix en un tub curt i cilíndric de fusta de boix, molt semblant a una flauta travessera del Renaixement, i de petites dimensions. El seu ús en l’orquestra començà esporàdicament al segle XVIII. Al segle XIX, L. van Beethoven, en la seva Simfonia número 5, fou un dels primers compositors a emprar-lo. Instrument transpositor, el flautí sona una octava més aguda del que està escrit i les seves digitacions són idèntiques a les de la flauta travessera. Construït en només dues parts, incorporà el sistema de claus Böhm amb força retard. Molts flautins emprats en l’orquestra són encara cònics i no cilíndrics. Són fets de fusta o de metall, o bé amb el cap metàl·lic i el cos de fusta i, ja al segle XX, amb materials plàstics. La seva extensió és una mica més petita que la de la flauta travessera. En el registre greu emet una nota menys: la nota més greu és un re, no un do. Això és degut, potser, a la dificultat de col·locar les claus de do i do♯ en un cos tan petit. Existeixen, però, alguns flautins que poden fer sonar el do greu que demanen compositors com G. Mahler (Simfonia núm. 1) o G. Verdi (Rèquiem). L’extensió també és una mica menor en el registre agut (normalment una quarta).
m
Música
Flautí
© Fototeca.cat/ Idear