Fonamental
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Segons les teories que basen l’estructura de l’acord en la superposició de 3es, la fonamental és la nota greu resultant de la reorganització d’un acord donat (per exemple do-fa-re-la) en una sèrie de 3es superposades (re-fa-la-do). Altres teories defineixen la fonamental com la generadora de les altres notes de l’acord fent una analogia amb la sèrie dels harmònics en la qual el primer harmònic, també anomenat so fonamental, és el generador de la resta de sons de la sèrie. Aquesta analogia és molt útil per a explicar moltes qüestions referides a la fonamental i a l’acord, però deixa sense explicació convincent la formació de l’acord menor i d’altres harmonies difícilment justificables a partir de la sèrie. Entre aquestes qüestions, que l’esmentada analogia explica, cal destacar la de l’estat de l’acord (l’estat fonamental dona una més gran estabilitat i consonància que les inversions de l’acord que representen una greu alteració de la sèrie), la disposició dels sons (les disposicions més eufòniques són les que més s’acosten a la de la sèrie), les duplicacions (les notes que es dupliquen són, preferentment, les que també apareixen més vegades a la sèrie) i les fonamentals suposades (la sonoritat i el funcionament del VII s’explica molt millor si es considera com un V7 sense fonamental).
En alguns casos, la fonamental percebuda no és la que ha estat descrita fins ara -que es podria anomenar fonamental morfològica-, sinó la que, tenint en compte les qüestions contextuals a més d’aquests aspectes estructurals, es podria denominar fonamental sintàctica. Aquest fenomen només es produeix en condicions molt especials: l’acord que pateix aquest canvi de fonamental ha d’estar invertit (respecte de la seva fonamental morfològica), essent la fonamental sintàctica la que es troba en el baix (preferentment separada de la resta de notes de l’acord, és a dir, essent clarament percebuda com a baix) i essent l’acord del qual és fonamental el que, en funció del context, hom esperava en aquell moment (o essent molt més esperable que l’acord de la fonamental morfològica). Dos dels exemples més habituals es troben en el IV amb 6a afegida (on la fonamental morfològica indicaria II amb 7a i 1a inversió) i en la primera part del 6-4 cadencial (on la fonamental morfològica indicaria I en 2a inversió i la sintàctica un V amb una doble appoggiatura).