El sentit d’expressar les idees musicals per escrit, tot i que sigui controvertit, sembla que fou degut a la necessitat de memoritzar algunes melodies complicades per a facilitar-ne la transmissió o, simplement, per a poder reproduir-les sense dificultat -mitjançant trucs mnemotècnics- quan aquestes eren tantes que l’home ja no les podia retenir memorísticament.
El coneixement sobre la música d’etapes anteriors, pel fet que la tradició oral difícilment pot superar un ampli lapse, depèn, pràcticament en la seva totalitat, de les fonts manuscrites, siguin teòriques (tractats) o pràctiques (partitures). A l’Europa occidental, les primeres fonts manuscrites de què es disposa són els còdexs copiats amb neumes (neuma) (950-1200) que recullen la música que s’utilitzava per a la litúrgia llatina com a mínim des del segle V i durant l’Alta Edat Mitjana. Amb la difusió de la impremta al final del segle XV i l’aparició dels primers impresos musicals al principi del segle XVI, la grafia musical es normalitzà i es difongué per tot Europa. No obstant això, les còpies en fonts manuscrites sempre han mantingut, per la seva naturalesa, el caràcter de peces úniques -difícilment es troben dos manuscrits iguals-, enfront dels impresos, els diferents exemplars dels quals sempre seran idèntics. En tot cas, gràcies a l’evolució i el desenvolupament naturals de la notació, i a la seva major difusió, particularment afavorida per la impremta, es pot dir que cap al final del segle XVII la notació musical ja era, bàsicament, la mateixa que la utilitzada en l’actualitat, amb alguna diferència mínima. Des de l’aparició de la impremta, però, les còpies convisqueren naturalment amb les fonts impreses, de manera que els manuscrits es preferien en algunes ocasions perquè eren més fàcils d’obtenir (qualsevol persona una mica avesada al maneig de la notació pot fer-ne sense haver de recórrer a un taller editorial) i per la seva versatilitat més gran. En aquest sentit, a les còpies manuscrites era molt més fàcil realitzar-hi modificacions o adaptacions dels efectius vocals i instrumentals en plantilla, experimentar-hi canvis quant a l’orquestració i extensió de l’obra, etc., de manera que, tot i que més laborioses d’obtenir, podien resultar, al capdavall, còpies personalitzades o a la carta, contràriament a la producció en sèrie dels impresos. D’altra banda, la còpia manuscrita reportava uns costos molt més baixos que la impresa (algunes capelles musicals i formacions orquestrals tenien "copistes" en plantilla, i també s’obriren establiments comercials -copisteries- dedicats exclusivament a fer còpies manuscrites de composicions musicals per a la venda).
Les eines més completes per a l’estudi i la localització de les fonts manuscrites historicomusicals són, sense cap mena de dubte, la Sèrie A/II del Répertoire International des Sources Musicales (Manuscrits 1600-1850) i alguns volums de la Sèrie B: Manuscripts of Polyphonic Music (11th-early 14th century), Manuscripts of Polyphonic Music (ca.1320-1400), Handschriften mit mehrstimmiger Musik des 14., 15. und 16. Jahrhunderts, Manuscrits de Musique Polyphonique des XVe et XVIe Siècles, Tropen- und Sequenzenhandschriften, Handschriftlich überlieferte Lauten- und Gitarrentabulaturen des 15. bis 18. Jahrhunderts, Hebrew Notated Manuscript Sources, The Theory of Music in Arabic Writings (c. 900-1900), Ancient Greek Music Theory: A Catalogue Raisonné of Manuscripts. Altres recursos més puntuals es poden obtenir a partir de la consulta d’algunes col·leccions nacionals de Monumentos de la Música (els Monumentos de la Música Española que edita el CSIC, els Portugaliae Musica de la Fundação Calouste Gulbenkian, o els Denkmäler Deutscher Tonkunst, Denkmäler der Tonkunst in Österreich, etc.), la col·lecció "Corpus Mensurabilis Musicæ", o el Census-Catalogue of Manuscript Sources of Po lyphonic Music 1400-1550, ambdós de l’Institut Americà de Musicologia. Per al període medieval i determinats aspectes concrets, hi ha la Paleographie Musicale de Solesmes, o els Analecta Hymnica Medii Aevi del Seminari de Musicologia de la Universitat de Zuric. Pel que fa a èpoques posteriors, es poden consultar originals manuscrits de compositors importants en algunes col·leccions de museus i biblioteques o recórrer a les abundants obres facsímils disponibles.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Anglès i Pàmies, Higini; Subirà i Puig, Josep: Catálogo musical de la Biblioteca Nacional de Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1946-1951
- Anglès i Pàmies, Higini: Catàleg dels manuscrits musicals de la Col.lecció Pedrell, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1921
- Exposició de manuscrits musicals: Biblioteca de Catalunya, sala dels tapissos, octubre 1976, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1976
- Ros i Fàbregas, Emili: The Manuscript Barcelona, Biblioteca de Catalunya, M.454: study and edition in the context of the Iberian and Continental manuscript traditions, U.M.I., Dissertation Services, Ann Arbor, Michigan 1994
- Salvá y Mallen, Pedro: Colección de pliegos sueltos sobre poesía popular, romances, glosas... de la Biblioteca Salvà, Imp. de Ferrer Orga, Valencia 1872