A onze anys obtingué el primer premi de piano al Conservatori de París, a la classe d’A.F. Marmontel, i cinc anys més tard debutà a la Sala Pleyel de la capital francesa. Fou amic de G. Rossini i F. Liszt. Un dels pianistes francesos més destacats de la seva generació, durant onze anys (1861-72) abandonà els escenaris per tal de treballar aspectes tècnics, però hi retornà amb nova energia i arribà a convertir-se en un dels intèrprets més prestigiosos del moment. Cultivà especialment el repertori romàntic i també participà del corrent de recuperació de l’obra de W.A. Mozart. Es retirà de nou entre el 1900 i el 1915, fet que tornà a repetir al llarg de la seva carrera. Jean Roger-Ducasse li dedicà l'Estudi en la♭ major.