Inicià la seva formació musical com a infant cantor de la col·legiata de Medinaceli, fins que fou nomenat capellà de cor de la col·legiata d’Alcalá de Henares, el 1706. Dos anys més tard fou nomenat mestre de capella de l’església de San Cayetano de Madrid, i poc després de la catedral de Sigüenza. Obtingué per mèrits propis, i sense oposició, el càrrec de mestre de capella de la catedral de Santiago de Compostel·la, on succeí José de Vaquedano. També sense oposició fou nomenat catedràtic de música de la Universitat de Salamanca i mestre de capella de la mateixa catedral. Es decantà per la renovació i la modernitat i manifestà el seu parer el 1716 en la famosa polèmica de Valls, a qui donà suport de la mateixa manera que també feu amb les dissonàncies de Sebastián Durón. En les seves composicions apareixen de forma habitual els violins, els oboès, el clarí i més tard les trompes. La seva obra renovà, segons A. Martín Moreno "aquella antiga celestial Música que desterrava dels cors les passions humanes, com les trompetes de Josuè van enderrocar els murs de Jericó".