Es desconeixen les dades essencials referents a la seva formació. Se sap, però, que el seu protector fou el duc de Gramont. A partir de la dècada del 1740 es presentà com a solista i el 1746 ja era instrumentista ordinari de l’Acadèmia Reial de Música a París. En la seva producció de música vocal destaquen els motets sobre textos llatins per a diverses combinacions de solistes, cors i orquestra. Entre aquests, el seu Cantate Domino (1750) fou molt popular i apreciat. La seva aportació més rellevant es troba en el camp de la música simfònica, gran part de la qual s’interpretava als Concert Spirituel. Contràriament als seus contemporanis francesos, Martin componia les seves simfonies preclàssiques en tres moviments amb dos temes, desenvolupaments temàtics i reexposicions. Compongué també algunes sonates i trios.