El fraseig musical, que pot afectar tant l’agrupació de les notes pertanyents a un element formal com la demarcació dels elements formals entre ells, depèn de l'articulació, és a dir, de la manera de connectar les notes consecutives d’una línia melòdica. Es considera que el fraseig, de manera anàloga a l’estil declamatiu d’un actor, és una de les tasques més genuïnes i un dels trets més distintius d’un intèrpret, i que resulta determinant a l’hora de transmetre una versió intel·ligible d’una obra, la qual, d’altra banda, pot admetre, en general, més d’una possibilitat de fraseig.
Fins al segle XIX, no s’utilitzaren de manera sistemàtica indicacions de fraseig en la partitura. En el cas, per exemple, del Barroc, i exceptuant l’obra de J.S. Bach, la pràctica absència d’indicacions s’ha de suplir amb l’estudi de les convencions interpretatives de l’època. Ja al segle XIX, s’utilitzaren diferents signes gràfics, a la manera de signes de puntuació, per a indicar el fraseig d’una obra. Les més usuals són la lligadura, que en principi abasta una unitat formal i que no es distingeix de la lligadura del legato, o la coma i la cesura, que denoten una pausa o respiració. Tot i que normalment coincideixen, no és infreqüent que la indicació de fraseig entri en conflicte amb la unitat formal quan, per exemple, una lligadura es prolonga més enllà del final d’una frase (F. Chopin: Masurca, opus 17, núm. 3, compassos 48-49). D’altra banda, al segle XIX fou costum afegir signes d’interpretació i de fraseig a partitures d’èpoques anteriors. Aquesta pràctica provocà l’aparició, ja al segle XX, de les anomenades edicions Urtext (en alemany, ’text originari'), que recuperen la partitura original i eviten afegir qualsevol indicació suplementària que no aparegui en l’autògraf.