A l’edat de quatre anys es traslladà a Anglaterra, i quan en tenia vuit ja era un nen prodigi i compongué una petita opereta. Estudià amb John Goss i Julius Benedict, i a dotze anys interpretà el Concert en re m de Felix Mendelssohn. Del 1865 al 1866 estudià amb I. Moscheles, C. Reinecke, H. Richter i M. Hauptmann a Leipzig. El 1867 ingressà al Conservatori Stern de Berlín, estudià amb C. Tausig i Kiel, i començà estudis de direcció. Visità els compositors F. Liszt, a Weimar, i J. Brahms i E. Hanslick, a Viena. Un cop de retorn a Anglaterra, feu diferents recitals, i el 1869 li estrenaren la Simfonia en do m i el Concert per a piano en la m. Després de treballar com a pianista acompanyant en una companyia de teatre, el 1880 assolí gran fama amb l’estrena de la seva Simfonia Escandinava, escrita després d’un viatge pel nord d’Europa. La premsa anglesa la reconegué com l’obra simfònica més important escrita a Anglaterra en molt temps. El 1888 fou nomenat director de la Societat Filharmònica de Londres. Poc després deixà el càrrec per desacords amb els gestors, però hi retornà el 1900. També dirigí la Hallé Orchestra (1896-99), la Liverpool Philharmonic Society (1896-1913), la Scottish Orchestra (1900-10) i els festivals Händel (1903-23) i de Cardiff (1902-10). Edward Elgar el tenia en gran estima com a director. Fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge, en reconeixement públic com un dels directors anglesos més importants. La seva obra musical és bàsicament orquestral. Ell es considerava simfonista, però també destacà com a compositor de cançons i de balades populars, tot i que aquestes petites obres circumstancials l’enutjaven. La seva obra fou ben rebuda en el seu temps, i juntament amb Elgar contribuí a enaltir la producció musical anglesa.