Els ritmes són diversos i s’encavalquen, i l’accent es posa en el temps fort o a la primera i tercera pulsació d’un compàs de 4/4. La bateria i el baix hi tenen un gran protagonisme, complementats per les guitarres elèctriques i per una secció de metall destinada a marcar ritmes. Sovint també s’utilitza l'scrach -cop sec a les cordes de la guitarra o baix, a mode de percussió-; els cantants, per la seva banda, fan crits i gemecs per augmentar l’excitació del ball. J. Brown i S. Stone anunciaren el funk a la meitat dels anys seixanta. El nom de l’estil, però, el popularitzà Dyke & The Blazers amb el tema Funk Broadway. El primer que compongué només en aquest estil fou G. Clinton, el líder dels grups Parliament i Funkadelic. A uns ritmes molt contundents, Clinton hi afegí psiquedèlia i un sentit de l’humor absurd. Al final dels anys setanta el funk deixà pas al disco, i durant els vuitanta influí en gran mesura sobre el hip-hop i grans estrelles del pop d’aleshores. El saxofonista Maceo Parker fou el músic que més mesclà aquest estil amb el jazz.
Música