Tot i que és probable que ja es conegués al final del segle XV -probablement sorgida a la Llombardia amb el nom de gagliarda-, els primers exemples impresos es troben a Six gaillardes et six pavanes (1530) i Quatorze gaillardes neuf pavennes (1531), de P. Attaingnant. Molt sovint, se l’aparellava a una pavana, a la qual seguia, contrastant en el tempo -més ràpid el de la gallarda que el de la pavana-, i sovint relacionant-s’hi temàticament. A A plaine and easie introduction to practicall musicke (1597), T. Morley descriví un mètode de derivació de la gallarda a partir de la pavana. Tot i que menys habitualment, també apareix agrupada amb el passamezzo, seguint l’ordre passamezzo-gallarda-pavana, com a la Intabolatura de lauto (1546), d’A. Rotta. Al segle XVII començà a ser habitual trobar la gallarda com a dansa plenament independent. L’ús de l’hemiòlia és característic en gairebé tots els exemples conservats. Musicalment molt semblant al saltarello, els passos d’ambdues danses són variacions del model de cinc moviments conegut com a cinque pas, executat més vigorosament en la gallarda, amb major èmfasi en el darrer salt.
f
Música