Vida
Inicià els estudis musicals a la vila de Iesi (Ancona) i el 1793 entrà al Conservatorio della Pietà dei Turchini de Nàpols, on fou alumne de N. Sala i G. Tritto. El 1796 estrenà la seva primera òpera a Roma, i, després de sojornar a Nàpols i Venècia, entre el 1799 i el 1801 treballà a la cort de Palerm. Durant els mesos següents visqué en diverses ciutats italianes, i el 1803 es traslladà a París. Un any més tard començà a representar les seves obres a l’Òpera Còmica, teatre que li tributà importants èxits. El 1805 entrà a la cort imperial com a compositor de cambra, i al cap de dos anys estrenà l’òpera La vestale, el gran èxit de la qual el feu aparèixer com el principal compositor de l’imperi. Amb Fernand Cortez, ou La conquête du Mexique (1809), òpera estrenada davant el mateix Napoleó, de qui celebrava la grandesa, repetí l’èxit anterior i consolidà ulteriorment la seva posició. En 1810-12 fou director del Théâtre Italien, càrrec que tornà a exercir el 1814. Durant els anys següents, Spontini perdé part del prestigi de què gaudia, fet que tingué repercussions també en la seva situació econòmica. El 1820 deixà París per anar a Alemanya, on ocupà els llocs de mestre de capella i de director de la música de la cort de Frederic Guillem III. A Berlín, la seva activitat trobà molts obstacles per l’aversió dels altres músics de la ciutat, que provocaren més d’una situació controvertida. El 1840, fins i tot fou jutjat i condemnat alguns mesos a la presó. Malgrat això, el 1842 rebé una pensió vitalícia i fou dispensat de totes les activitats. Tornà a París i viatjà sovint a Alemanya i Itàlia. Finalment, el 1850 decidí tornar al seu poble, on morí al cap de pocs mesos.
L’obra
Les primeres òperes de Spontini s’inscriuen dins les fórmules compositives de l’escola napolitana de l'opéra-comique. Si bé presenten petits elements que volen trencar aquestes normes, els resultats són poc interessants i no gaire efectius. Foren els contactes amb l’ambient francès i el coneixement de la reforma teatral de Ch.W. Gluck que generaren en Spontini un lent procés de revisió dels mateixos conceptes operístics, concretats en un nou interès vers els aspectes dramàtics. Els èxits de les opéras-comiques escrites a París -sobretot Milton (1804), Julie, ou Le pot de fleurs (1805) i Tout le mond a tort (vodevil 1806)- contribuïren al creixement de les seves capacitats compositives, necessari per a atrevir-se a emprendre la composició de la primera òpera dramàtica, La vestale, obra que pot ser considerada el punt culminant de tota una època i que és, segurament, la seva òpera més coneguda. El llibret recupera una atmosfera de l’època clàssica a la qual s’afegeixen uns ideals típics de la França del principi del segle XIX (com un evident anticlericalisme), tot dins una construcció musical de nivell excepcional. Aquest resultat no fou un cas aïllat, perquè Spontini tornà a assolir semblant grau de creativitat en òperes com Fernand Cortez, Olympie (1819) i Agnes von Hohenstaufen (1829), que sovint foren objecte de repensaments i revisions pel mateix autor.
L’estil de La vestale és una síntesi d’elements francesos i italians reunits en un discurs artístic totalment personal, que provocà una impressió revolucionària en la seva estrena. La part orquestral, encara que manté la separació entre cant i acompanyament, inclou elements de la polifonia simfònica segons l’ensenyament de L. Cherubini, compositor que inspirà Spontini en l’estructura i l’organització interna de les diverses seccions. En les àries, l’estil vocal és més declamatori, amb una base orquestral construïda sobre la repetició de petits motius melòdics. Aquesta repetició permet un major èmfasi en els accents rítmics, preludi de l’esclat dels moments culminants de la trama, uns efectes afavorits també per l’extensa utilització del crescendo. El gran ús d’aquests recursos dins les estructures operístiques franceses li procurà l’èxit entre el públic, que els considerà unes importants novetats en el món del teatre musical.
Fernand Cortez representà un pas endavant respecte a La vestale en la contrucció operística de Spontini: al costat d’una trama més complicada, la tradicional continuïtat dramàtica fou substituïda per la presència i l’alternança entre uns moments teatrals dominants i uns altres de sorpresa. A més, introduí una nova jerarquia dels papers vocals amb una clara separació entre les veus principals i les secundàries, que sempre apareixen en segon pla, també en els recitatius i en els moments corals, futur criteri fonamental de la grand opéra. Spontini anà encara més enllà en la independència melòdica gràcies a les possibilitats dramàtiques presents dins de frases més llargues: és la dilatació d’una simple cèl·lula melodicorítmica a través d’una progressió harmònica. Sempre en l’àmbit musical, també destaca la utilització d’una gran quantitat de marxes militars i d’efectes exòtics, així com el fet que l’acció teatral segueix una sèrie d’espectaculars quadres escènics.
En l’òpera Olympie -que no fou particularment apreciada en l’estrena a París i que Spontini tornà a presentar com a Olympia a Berlín el 1821 després de canviar-ne el final- recuperà un tema clàssic, al voltant del qual construí una extraordinària estructura musical. El savi equilibri entre melodia, forma i orquestració fa d’aquesta òpera la millor realització de Spontini, resultat d’una fresca creativitat i d’una llarga experiència.
Durant els anys següents només escriví quatre obres -Lalla Rook (1821), Nurmahal, oder Das Rosenfest von Caschmir ('Nurmahal, o la festa de la rosa del Caixmir', 1822), Alcidor (1825) i Agnes von Hohenstaufen (1827)-, després de les quals pràcticament deixà de compondre.
Agnes, l’última òpera grandiosa, sobrepassà totes les obres anteriors pel que fa a dimensions musicals i coreografia, amb unes escenes de grup on es reuneixen solistes, cor i orquestra en un format massa extens, que fa desaparèixer altres elements relacionats amb els aspectes harmònics, tímbrics i fins i tot temàtics de l’obra.
Una de les principals qualitats de Spontini era la gran atenció dedicada a l’orquestració, que, entre altres aspectes, es concretava en un nivell magnífic del control dinàmic. Durant el període francès sovint l’orquestra tenia un paper bastant elaborat i independent en els acompanyaments, superior al de les òperes de Gluck. En les obres que el mateix Spontini dirigí a Berlín (en un ambient de crítiques hostils), els aspectes que remarcava amb més força eren el ritme, l’energia, la precisió dels atacs i el fort accent, qualitats que considerava necessàries per a produir l’efecte d’acumulació dramàtica que era fonamental en les seves composicions. Per aconseguir aquest resultat exercia sobre l’orquestra un control inusual en aquella època. A més, sota la seva direcció, elements de la producció d’una òpera com la interpretació, els moviments i la decoració tenien un pes calculat en el resultat dramàtic final. Tots els elements espectaculars i escènics eren assajats amb la mateixa precisió que ell demanava a la seva orquestra.
En les òperes de Spontini abunden les processons triomfals, els temples rituals i les representacions de cerimònies públiques, tot plegat recursos necessaris per a obtenir grans cors i uns espectaculars muntatges escènics. El desenvolupament narratiu es caracteritza per la presència de moltes accions al costat de moments d’energia dramàtica, elements que donen la possibilitat de forts contrastos musicals, encara que les progressions harmòniques per terceres fan previsible la solució final. Aquesta atenció per un clar perfil dramàtic és evident també en les òperes menors.
La forta presència rítmica en la seva música (a vegades molt criticada) és el probable resultat de les influències de l’atmosfera marcial de l’època de la Revolució i del primer període napoleònic. Però és innegable que Spontini dugué el discurs melòdic més enllà de les consuetuds dels seus contemporanis, arribant a apropar-se a les línies de cant que caracteritzen els estils de V. Bellini i G. Rossini. Tot i això, les seves obres tingueren una influència fonamental en la producció dramàtica dels anys següents, sobretot en autors com G. Rossini, G. Meyerbeer, C.M. von Weber i R. Wagner.
Obra
Òpera
Li puntigli delle donne, òpera (1796); Il finto pittore, òpera (1797-98); Adelina Senese, o sia L’amore secreto, òpera (1797); L’eroismo ridicolo, òpera (1798); Il Teseo riconosciuto, òpera (1798); La finta filosofa, òpera (1799, 2a versió 1804); La fuga in maschera, òpera (1800); I quadri parlante, òpera (1800); Gli Elisi delusi, òpera (1800); Sentimi, o padre amato, escena i ària (1800); Gli amanti in cimento, o sia Il geloso audace, òpera (1801); La metamorfosi di Pasquale, o sia Tutto è illusione nel mondo, òpera (1802); La petite maison, opéra-comique (1804); Milton, opéra-comique (1804); Julie, ou Le pot de fleurs, opéra-comique (1805); Tout le monde a tort, vodevil (1806); La vestale, òpera (1807); Fernand Cortez, ou La conquête du Mexique, òpera (1809, 2a versió 1817, 3a versió 1832); Pélage, ou Le roi et la paix, òpera (1814); Les dieux rivaux ou Les fêtes de Cythère, opéra-ballet (1816); Olympie, òpera (1819); Olympia, òpera (1821); Nurmahal, oder Das Rosenfest von Caschmir, òpera ('Nurmahal, o la festa de la rosa de Caixmir', 1822); Lalla Rook, festspiel (1821); Alcidor, òpera (1825); Agnes von Hohenstaufen, òpera (1a versió 1827, 2a versió 1829, 3a versió 1837)
Música vocal
Més de 40 obres vocals (la majoria cançons i duos), entre les quals: Consiglio a Nice, arietta (publ. ~1804); Tres duos italians (publ. ~1806); Tres nocturns, 2 v. solistes (publ. ~1811); Tout deuil: romance sur la mort du Duc de Berry (publ. 1820); Les pleurs de Béarnais: romance sur la mort du Duc de Berry (publ. 1820); Gott segne den König, cantata ('Déu salvi el rei', publ. 1829); An den Frieden, T., cor, orq. ('A la pau', publ. 1831); Quatre romances (publ. ~1831); La pêche de l’ambre: chant de Prusse orientale, duet (publ. 1832); Che non mi disse un di, arietta (publ. ~1840); Es blühte ein Blümchen, romança ('Una floreta florí', publ. ~1840); Begrüsst den Tag, cor ('Saludeu el dia', publ. 1840); Jesu Christe Domine, ofertori, v. masc., doble cor, org. (publ. 1854)
Música instrumental
Notturno, orq. (1795); 4 Fackeltänze, orq. ('Danses de la torxa', per a les bodes reials prussianes, 1822-29); Les charmes d’un fête, pno. (s.d.); Geschwindmarsch, banda militar ('Marxa ràpida', s.d.)
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
- Fragapane, P.: Spontini, Sansoni, Florència 1983
- Libby, D.A.: Gaspare Spontini and his French and German operas, University of Michigan, Ann Arbor 1969
- Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7, La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986
- Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991