Vida
El 1763 començà els estudis de dret i humanitats a la universitat de Würzburg. El 1770 anà a Mannheim, on entrà al servei de la cort del Palatinat. Les obligacions que contragué no li impediren sojornar per un període de cinc anys a Itàlia -on conegué el Pare Martini- per tal d’ampliar els estudis de música i teologia. El mateix papa Pius VI el nomenà cavaller de l’Orde de l’Esperó d’Or, honor del qual també gaudiren C.W. Gluck i W.A. Mozart. Un cop finalitzat aquest viatge, el 1775 retornà a Mannheim com a segon kapellmeister i fundà la Mannheimer Tonschule, institució dedicada a la pedagogia musical. Fou durant aquest període que conegué el jove W.A. Mozart, a qui tingué ocasió de mostrar algunes de les seves improvisacions al teclat. El 1778 renuncià momentàniament a acompanyar la cort a la ciutat de Munic i emprengué una sèrie de viatges per Europa que el portaren a París i Londres. Amb tot, el 1784 anà finalment a retrobar-se amb la cort muniquesa per a ocupar el càrrec de primer kapellmeister. Dos anys després hagué d’abandonar aquesta tasca, responent a les demandes del rei Gustau III de Suècia, que el nomenà director musical de la seva capella. El 1802 anà a Viena, on conegué L. van Beethoven i tingué C.M. von Weber com a alumne. A partir del 1807 s’establí definitivament a Darmstadt, i hi romangué fins la seva mort. La seva obra escènica, que destaca per la insistent cerca de síntesi d’estils típica del tombant de segle, queda exemplificada amb opere serie com Castore e Polluce (1787) i obres més lleugeres com el singspielSamori (1804) -encarregada i estrenada per la companyia vienesa d’E. Schikaneder-. A banda d’un nombrós catàleg de simfonies, concerts, ballets, música de cambra i música religiosa, també cal fer esment de l’obra Clavér-schola, mètode de progressiva dificultat per als estudiants de piano que fou el resultat culminant d’una intensa i dilatada activitat pedagògica. En aquest sentit, cal destacar la magna obra Betrachtungen der Mannheimer Tonschule ('Observacions de l’Escola de Música de Mannheim', 1778) -veritable recopilació heterogènia d’anàlisis musicals comentades-, que exemplifica millor que qualsevol altra el tarannà pedagògic de Vogler. També publicà tractats d’harmonia que prefiguren les tècniques de l’anàlisi estructural. A més, ideà un nou orgue denominat orchestrion, que, gràcies a unes tècniques de simplificació basades en complexos càlculs acústics, es convertí en un instrument més lleuger, barat i compacte que els seus gegants contemporanis. El llenguatge musical de Vogler explorà les fronteres del cromatisme, tot flirtejant amb les modulacions llunyanes, a part d’incorporar certs girs folklòrics extrets de les recerques musicològiques que portà a terme per la Mediterrània meridional.
Obra
Música escènica
14 òperes (entre les quals: Der Kaufmann von Smyrna, ’El venedor d’Esmirna', opereta, 1771; Lampedo, 1779; Athalie, 1786; Castore e Polluce, 1787; Zoroastre, ~1796; Samori, 1804; Der Admiral, singspiel, ’L’almirall', 1811); 4 ballets (entre els quals: Schuster-Ballet, ’El ballet del sabater', 1768; Schmied-Ballet, ’El ballet del ferrador', 1777); prop de 10 obres per a representacions teatrals
Orquestra
Prop de 25 obres orquestrals, entre les quals: Simfonia, sol M. (1779); 6 leichte Clavierconcerte ('6 concerts fàcils per a piano', 1778-79); Concertante, vl., vlc., orq. (1781); Concert per a trompa i orquestra (1800); 5 concerts per a pno. i orq. (3 publ. 1782-84; 1 a 4 mans; 1 per a 2 pno.); 5 sèries de variacions (3 per per a pno. i orq.; 2 per a orq.)
Cambra
Notturno, pno., c. (1778); 6 sonate facili, clav., vl., op. 2 (publ. 1779); 6 trios, pno., vl., vlc., op. 1 (publ. 1783); 12 sonates, pno., vl., vlc. (6 publ. com a op. 6, 1783; 6 publ. com a op. 7, 1783); Polymelos ou Caractères de musique de differents nations, pno., qt. de c. (publ. 1791); 6 sèries de variacions sobre temes de ’Samori', pno., vl., vlc. (publ. 1804); 6 pièces de musique d’un genre nouveau, pno., vl., fl., vla., vlc. (s.d.); prop de 20 obres més de cambra (entre les quals: 12 trios amb pno., 4 qt. de c., 1 sonata per a pno. i qt. de c.)
Teclat
112 petits préludes, org./pno. (publ. 1776); 6 sonates, 2 pno. (publ. 1795); 15 pièces de clavecin faciles (publ. 1800); 32 preludes, org./pno. (publ. 1806)
Música vocal religiosa
12 misses (entre les quals: Missa pastorella, 1768; Missa de Paschale, 1805); Die Auferstehung Jesu, cantata, 1 v., cor, or. ('La resurrecció de Jesús', 1777); 7 misses de rèquiem (entre les quals: Missa pro defunctis, publ. 1822); 57 seccions de missa (12 kíries, 12 glòries, 10 credos, 13 Sanctus, 10 agnusdeis); més de 30 salms (entre els quals: Miserere, v. solistes, cor, orq., 1789; Laudate Dominum, 1 v., cor, orq., 1808); 12 kleinere Gesangscompositionen ('12 petites composicions de cant', 1810-14); 13 Kirchengesänge ('13 cants d’església', 1813); uns 20 motets, 32 himnes llatins, 2 magníficats, 4 salves, més de 7 tedèums
Música vocal profana
Ino, cantata (1779); Ariadne auf Naxos, cantata ('Ariadna a Naxos', 1782); Herr Urian, 4 ., orq. ('Senyor Urian', 1808); Augustas Krone, cantata, 1 v., pno. (1809); Der Rheinübergang, cantata, 4 v., orq. ('El pas del Rhin', 1814); Kriegslied: Teutonia, 5 v., orq. ('Cançó de guerra: Teutònia', 1814)