Fou un dels pianistes contemporanis de F. Chopin que fruïren de més renom en el seu moment. Fill d’un organista de Luimneach, estudià teologia i la seva formació musical fou, durant força temps, bàsicament autodidàctica. Quan s’establí a París (1826), però, començà a estudiar piano amb F. Kalkbrenner i harmonia i contrapunt amb F.J. Fétis. Des del 1843 visqué a Londres, tot i que visitava assíduament París, on aviat fou reconegut com un dels millors pianistes del seu temps. La seva tècnica interpretativa era similar a la de Chopin: flexible, clara i de pulsació suau. Mantingué una estreta amistat amb Ch.A. de Bériot -amb qui escriví conjuntament diverses peces de cambra-, H. Berlioz i F. Chopin. Fou director de la Royal Academy of Music. La part de la seva obra que s’ha conservat és constituïda bàsicament per repertori de cambra, arranjaments i fantasies inspirats en òperes del seu temps i cançons, aquestes darreres molt apreciades per Berlioz.