Vida
Provinent d’una família jueva humil vinguda de Rússia, inicià la seva formació musical amb una mestra del barri de Brooklyn i a partir del 1912 fou alumne de piano de Charles Hambitzer, el qual li feu conèixer els grans compositors per a aquest instrument, des de F. Liszt fins a C. Debussy. Paral·lelament als estudis de piano, harmonia i composició, començà a compondre cançons per a espectacles de Broadway, influït per J. Kern i I. Berlin. El 1919 escriví el seu primer musical, La La Lucille, però el primer gran èxit li arribà amb la cançó Swannee (1919), de la qual vengué milers de còpies. Compositor popular, la seva experiència a Broadway li serví per a fer-se un lloc a Hollywood i es convertí en un dels compositors més importants de bandes sonores dels anys trenta, entre d’altres la de Shall we dance (M. Sandrich 1937), amb Fred Astaire i Ginger Rogers com a protagonistes. Tot i aquesta faceta popular, Gershwin també es dedicà a gèneres musicals clàssics i el 1924 P. Whiteman li encarregà la famosa Rhapsody in Blue, per a piano i conjunt de jazz, presentada amb G. Gershwin en persona com a solista. Un any més tard li fou encarregat el Concert per a piano i orquestra, estrenat el mateix 1925. Tot i que intentà rebre lliçons de composició per part de M. Ravel i N. Boulanger, ambdós el rebutjaren per por de fer malbé el seu valuosíssim instint musical. Altres obres seves per a orquestra simfònica foren la suite orquestral An American in Paris i Obertura cubana i, més tard, l’òpera Porgy and Bess, estrenada el 1935 a Nova York. Entre els molts musicals que compongué, Of Thee I sing guanyà el Premi Pulitzer el 1932.
Malgrat la dualitat de la seva personalitat artística, el cert és que Gershwin feu importants aportacions tant en els gèneres més seriosos com en el camp de la música lleugera, especialment amb musicals, bandes sonores i cançons. Un dels trets més destacats de la seva personalitat creadora era l’extraordinària facilitat que tenia per a improvisar. Dins de la música de concert gershwiniana hi ha una gran varietat d’elements. Si per un costat la petjada del jazz i la de la música afroamericana en general hi són presents, el cert és que també s’hi constata la influència de les avantguardes, sobretot de compositors com Charles Ives, Edgard Varèse o Henry Cowell. En les seves cançons, d’altra banda, hi ha elements provinents de la música popular jueva, com ara els fragments melismàtics. Tot i les nombroses crítiques que rebé pel seu acostament a la música popular, personatges de la talla d’A. Schönberg reconegueren el seu talent. La seva òpera Porgy and Bess ja no tan sols és considerada com una de les màximes creacions de G. Gershwin sinó també una de les obres musicals més conegudes i divulgades del segle XX. Algunes cançons pertanyents a aquesta obra, com Summertime, It ain’t necessarily so o I got plenty o’nuttin' esdevingueren molt populars i tingueren una gran difusió. La síntesi que feu de la forma tradicional de l’òpera lírica europea amb les cançons provinents de la comèdia musical nord-americana conferí a la seva música una gran originalitat i personalitat. L’ambientació dins la vida urbana dels Estats Units, amb totes les problemàtiques socials (delinqüència, criminalitat), converteix Porgy and Bess en una de les creacions artístiques que més s’aproximen a la realitat de la societat humana del segle XX. Gershwin tenia molts projectes per a noves òperes però la mort, causada per un tumor cerebral, li impedí dur-los a terme.
Obra
Muscials
La La Lucille (1919), Morris Gest Midnight Whirl (1919), Dere Mabel (1920), George White’s Scandals of 1920 (1920), Broadway Brevities of 1920 (1920), A dangerous Maid (1921), George White’s Scandals of 1921 (1921), George White’s Scandals of 1922 (1922), Our Nell (1922), The Rainbow (1923), George White’s Scandals of 1923 (1923), Sweet Little Devil (1924), George White’s Scandals of 1924 (1924), Primrose (1924), Lady, be Good (1924), Tell Me More (1925), Tip-toes (1925), Oh, Kay! (1926), Strike up the Band (1927), Funny Face (1927), Rosalie (1928), Treasure Girl (1928), Show Girl, (1929), Girl Crazy (1930), Of Thee I sing (1931), Pardon my English (1933), Let’em Eat Cake (1933)
Altres obres escèniques
Blue Monday Blues, òpera (1925); Song of the Flame, opereta (1925); Porgy and Bess, òpera (1935)
Música per a cinema
The King of jazz (S.M. Anderson 1930); Delicious (D. Butler 1931); Girl Crazy (W.A. Seiter 1932); The world moves on (J. Ford 1934); Shall we dance (Mark Sandrich 1937)
Altres obres vocals
Prop de 30 cançons, entre les quals: O Land of Mine, America (1919), Swannee (1919), Do it again (1922), The man I love (1924), Feeling Sentimental (1929), Just another rhumba (1938)
Música instrumental
Rialto Ripples, pno. (1917); Lullaby, qt. c. (1919); Rhapsody in Blue, banda jazz, pno. (1924); Concert per a piano i orquestra (1925); Novelettes, pno. (1925); Preludes, pno. (1926); An American in Paris, poema simfònic, orq. (1928); Obertura cubana (rumba), orq. (1932); 2 valsos, pno. (1933); Variacions ’I got rhythm', pno., orq. (1934); Catfish Row, suite orq. (1936)
Bibliografia
- Ewen, D.: The Story of Georg Gershwin, Nova York 1943
- Schwartz, C.: Gershwin: his Life and Music, Indianapolis 1973