Inicià els estudis musicals amb el seu pare, i quan tenia quinze anys obtingué el lloc de segon clavicèmbal al teatre de la cort de Nàpols. El 1750 ocupà el càrrec d’organista a la capella reial en substitució de G. De Bettis. Arran de l’èxit de la seva primera òpera -Ricimero, re dei Goti, representada a Roma durant la temporada de carnaval del 1759-, començà a ser convidat en diverses ciutat italianes, però el 1763 tornà a Nàpols amb la idea de dedicar-se exclusivament a la música sacra. Un propòsit de breu durada, perquè l’any següent tornà a compondre òperes i es traslladà a Viena. Una mort prematura a trenta-vuit anys interrompé la seva carrera, al llarg de la qual compongué vint melodrames, dos oratoris i tres misses, a més de cantates, motets, etc. La seva influència sobre Mozart -a qui encantava la vivacitat de la invenció musical i la dolcesa de les melodies de Majo- és reconeguda per molts estudiosos, que també el consideren un dels reformistes de l’òpera d’aquella època, per tal com adequà les estructures tradicionals de l'opera seria a les noves exigències expressives, amb una major autonomia dels instruments i la temptativa d’abandonar l’estricta bipartició entre recitatiu i ària.