Vida
Fou un dels principals noms de la música europea del segle XV i un dels protagonistes, juntament amb Guillaume Dufay i John Dunstable, dels inicis del Renaixement musical. Era fill de Jean de Binch, ciutadà de Mons i conseller del duc d’Hainaut Guillem IV i de la seva filla Jacqueline de Bavària. Molt probablement rebé la seva primera formació musical com a cantor i organista a Mons, i segurament tingué l’oportunitat d’entrar en contacte amb cercles propers a les corts de França i del ducat de Borgonya amb les quals la ciutat de Mons mantenia estrets vincles. La seva primera ocupació musical documentada (1419) fou com a organista a l’església de Santa Waudru de Mons. El 1423 passà a exercir el mateix càrrec a Lille. En una data indeterminada abans del 1424 entrà al servei de William Pole, comte de Suffolk, un dels nobles anglesos que participaren en l’ocupació de la regió de Normandia i de París durant la guerra dels Cent Anys. Pocs anys més tard passà a formar part de la capella musical de la cort dels ducs de Borgonya, al servei de Felip III el Bo. Hi romangué fins que el 1453 es retirà a Soignies, on morí al cap de set anys. La primera evidència de la seva estada a la cort borgonyona data del 1431, encara que amb tota probabilitat hi ingressà uns quants anys abans, entre el 1425 i el 1427. Tot i que no tenia estudis universitaris, i pel que sembla, mai no prengué els ordes sagrats, arribà al segon lloc en l’escalafó de la capella musical. També obtingué, sense ser ordenat de sacerdot, diversos beneficis eclesiàstics a Bruges, Mons, Cassel i Soignies. Tot això indica el gran reconeixement que li fou tributat a la cort. El 1437 en fou nomenat secretari honorífic i rebé una generosa recompensa per alguns encàrrecs d’obres musicals. Pel que sembla, se li atribuïren capacitats guaridores i els seus serveis foren requerits per tal de curar la duquessa. Malgrat els privilegis dels quals gaudí, es mantingué sempre vinculat als càrrecs de la cort i mai no va poder viatjar. En aquest sentit, Binchois portà una vida molt menys cosmopolita que la d’alguns contemporanis seus més coneguts, com per exemple Guillaume Dufay. Tot i que Dufay mai no va formar part de la capella de la cort del ducat de Borgonya, i malgrat que desenvolupà la seva carrera per diversos indrets d’Europa en constant moviment, ell i Binchois, els dos màxims representants del que s’ha anomenat Escola de Borgonya, coincidiren en algunes ocasions, especialment mentre Dufay va estar actiu a Cambrai, durant la dècada del 1440. Martin le Franc, en la seva obra Le champion des dames (~1451), representà Binchois i Dufay en una il·lustració en la qual ambdós apareixen amb sengles instruments: Binchois amb una arpa i Dufay amb un orgue portàtil, amb una inscripció que recull els seus noms. Aquesta representació inicià una certa tradició per la qual els dos personatges s’han mantingut sempre aparellats com a capdavanters de la música del seu temps. Johannes Tinctoris, Hermann Fink, Adrianus Petit Coclico i altres teòrics dels segles XV i XVI continuaren insistint en aquesta identificació dels dos autors.
Binchois fou tingut en alta estima pels compositors de la seva generació i de les següents, com ho demostren les lamentacions funeràries que li dedicaren Dufay (En triumphant de Cruel Dueil) i Johannes Ockeghem (Mort tu as navré de ton dart). Les seves obres foren àmpliament conegudes, citades i utilitzades com a material de base mitjançant els procediments paròdics en la música de compositors com el mateix Ockeghem, Alexander Agricola, Johannes Tinctoris, Antoine Brumel, Josquin Des Prés, Jacob Obrecht o Hendrik Isaac. Tot i no tenir una difusió tan àmplia com la de les obres de Dufay, les seves composicions foren molt més citades que les del seu contemporani. Algunes cançons seves foren arranjades per a instruments i apareixen en forma de tabulatura en el recull Buxheimer Orgelbuch. La seva música fou, en aquest sentit, molt més coneguda que la dels altres insignes compositors protagonistes dels inicis del Renaixement musical, com el mateix Dufay o l’anglès John Dunstable. Binchois fou, segurament molt més que Dufay, qui tingué l’oportunitat d’establir contacte amb els models musicals insulars, l’anomenada contenance angloise tal com la descriu Martin le Franc, que tanta transcendència tingué en la consolidació del llenguatge musical del Renaixement. L’etapa al servei del comte de Suffolk, la presència anglesa al continent i les especials circumstàncies derivades de la política d’aliances de la casa de Borgonya al començament del segle XV, en foren raons determinants. En efecte, els elements anglesos en la música de Binchois sobrepassen l’àmbit de les típiques sonoritats suaus o altres tòpics i inclouen la utilització de melodies, cantus firmus i textos litúrgics d’indubtable origen anglès, com són els propis del ritu Sarum.
La producció musical
Tot i que Binchois escriví música religiosa, principalment seccions de missa, salms i altres peces breus com motets, himnes o magníficats, fou conegut sobretot per la seva música profana, bàsicament chansons franceses. Se’n conserven prop de seixanta rondós i set ballades, totes a tres veus, gairebé la meitat de les quals apareixen recollides en un sol manuscrit. La resta de les composicions es presenten molt disperses en prop d’una cinquantena de manuscrits, tots del segle XV. Moltes d’aquestes fonts són úniques, cosa que fa suposar que una bona part de l’obra s’ha pogut perdre. D’altra banda, una part gens negligible de la seva producció es pot mantenir encara sense identificar, com podria ser el cas dels petits fragments anònims continguts en els còdexs de Trento (Trento 88 i 90). La font més important de la seva música profana és el manuscrit Oxford (Bodleian Library, Canon misc. 213). Els manuscrits que contenen les seves obres sacres són còpies de procedència italiana. En les fonts procedents del nord -les més properes als cercles en els quals es mogué-, hi és menys representat.
La seva música religiosa s’inscriví perfectament en l’horitzó de les noves sonoritats de l’època, però les línies melòdiques no aconseguiren el grau d’amplitud i desenvolupament de les de Dufay, ni demostraren la riquesa d’idees d’aquest darrer. La major part de composicions d’aquest grup, invariablement a tres veus, estan escrites en el típic estil chanson, amb un marcat predomini de la veu superior. Algunes peces utilitzen un estil acordal i es veuen fortament influïdes per la tècnica del fals bordó. Sovint, el cant pla sobre el qual es basa l’obra està parafrasejat a la veu superior. Contràriament al que succeeix amb la major part dels seus contemporanis, no es té constància que Binchois escrivís cap missa cíclica ni que emprés la tècnica de les misses de cantus firmus. En tot cas, els temes que utilitzà en les seccions de missa que s’han conservat no han pogut ser identificats. En comptades ocasions relacionà temàticament dos moviments d’una missa amb la finalitat de formar seccions de missa aparellades. Per aconseguir-ho, en lloc de recórrer a un mateix tenor, ho feu mitjançant la utilització paral·lela dels mateixos cants gregorians, o bé unificant el tractament estilístic. No són apreciables distincions estilístiques ni cronològiques en la seva música sacra. Allà on demostrà una habilitat més gran fou en les seccions de missa, de les quals deixà una copiosa produció, malgrat que no suposen un gran pas endavant en l’evolució del gènere i, més aviat, deixen entreveure formes conservadores. Pel que fa als motets, es tracta d’obres que demostren una actitud certament poc agosarada i n’escriví pocs de gran abast, únicament un d’isorítmic (Nove cantum melodie). En moltes de les altres composicions litúrgiques (salms, magníficats, himnes) utilitzà a bastament la tècnica adotzenada del fals bordó.
Molt més interessants són les seves chansons, encara que també contenen un excés de fórmules i estereotips (nombre d’estrofes, mètrica, ritme ternari, etc.). L’estil fou bàsicament el mateix tot al llarg del seu catàleg. Cultivà sobretot el rondó, una de les formes fixes que pervivien des de l'ars nova juntament amb la ballade i el virelai, i fou un dels primers a decantars’hi decididament. Binchois escriví també algunes ballades però, en canvi, no abordà la forma del virelai. Durant la resta del període de vigència de la chanson francesa es produí una ràpida inclinació vers el rondó i un progressiu i inevitable abandonament de les altres dues formes fixes. La major part dels rondós són a tres veus i el text tan sols apareix a la veu superior, contràriament al que s’esdevé en les chansons de Dufay, de textura, per tant, més rica. En general es tracta de productes musicals d’un gran refinament, sofisticats i plens d’elegància. Habitualment els textos són de temàtica amorosa. En ocasions utilitzà poemes d’alguns dels grans noms de la literatura francesa del seu temps: Charles d’Orleans (Mon coeur chante), Christine de Pisan (Dueil angoisseux) i Alan Chartier (Triste plaisir), fet que denota un cert gust i un nivell cultural no del tot usual en altres músics de la seva generació. Alguns dels seus títols són realitzacions d’una gran bellesa i de factura molt cuidada. Obres com els rondós Adieu m’amour et ma maîtresse, De plus en plus se renouvelle o Mon seul et souverain désir tingueren una gran acceptació. Altres composicions, com la balladeDueil angoisseux, una de les seves darreres obres, confirmen el bon ofici de Binchois i la gran habilitat per al disseny de melodies gràcils i efectives. Filles à marier, excepcionalment una ballade a quatre veus, és basada en el tractament canònic d’una tonada popular.
Obra
Prop de 70 chansons (totes a 3 v. excepte Filles à marier, a 4 v., i en temps ternari excepte Seule esgarée de tout joyeulx plaisir); 20 seccions de misses; 6 magníficats; prop de 30 obres sacres menors (antífones, salms, himnes, motets)
Bibliografia
- Fallows, David, ed.: Oxford, Bodleian Library, MS. Canon. Misc. 213, University of Chicago Press, 1996
- Kaye, Ph.:The sacred music of Gilles Binchois, Oxford University Press, 1991
- Kemp, W.H.:Burgundian court songs in the time of Binchois: The Anonymous Chansons of El Escorial MS V.III.24, Clarendon Press, Oxford 1990
- Marix, J.: Histoire de la musique et des musiciens de la cour de Bourgogne sous le règne de Philippe le Bon (1420-1467), Heitz, Estrasburg 1939 (repr. Minkoff, Ginebra 1972)
- Strohm, R.:The rise of european music, 1380-1500, Cambridge University Press, 1993