Molt probablement es tracta de Giovanni degli Organi, que cap al 1360 s’estava a l’església de la Santa Trinitat de Florència. Segons F. Villani, treballà a Verona, a la cort de Mastino II della Scala (m. 1351), on participà en un duel musical juntament amb Jacopo da Bologna i Magister Piero. Els textos d’algunes de les seves composicions deixen entreveure que estigué a Milà, a la cort dels Visconti. El Còdex Squarcialupi (Florència, Bibl. Laurenziana, Med. Pal. 87) el representa tocant l’orgue portatiu i amb vestit seglar. De la seva producció es conserven setze madrigals i tres caccie a tres veus, transmeses fins per nou fonts italianes diferents. La font més important és el còdex de la Biblioteca Nacional de Florència Panciatichiano 26, que inclou divuit obres seves. Els soni als quals fa al·lusió Villani, i que probablement eren ballate a una veu, s’han perdut. L’estil dels madrigals de Giovanni da Cascia és semblant al dels seus contemporanis, amb qui compartí la utilització dels unísons, quintes i octaves paral·leles, la declamació simultània del text i els melismes sobre la primera i la penúltima síl·laba de cada vers. Entre els seus elements més característics destaquen les imitacions rítmiques i melòdiques entre les veus, sobretot en passatges melismàtics, i la falta d’unitat tonal. El gran nombre de variants que s’aprecien entre les diferents versions dels madrigals suggereix una transmissió per via no escrita. La fama de Giovanni da Cascia, del qual encara s’interpretaven obres al principi del segle XV, es degué, segons Villani, a la seva mire dulcedinis et artificiosissime melodie ('admirable dolçor i artificiosíssima melodia').