Vida
Inicià els estudis musicals amb F.A. Vallotti a Pàdua, i des del 1739 fou alumne de G.B. Martini a Bolonya. Entre el 1748 i el 1751 fou organista a la catedral de Faenza, i el 1752 fou nomenat director del teatre de la mateixa ciutat, on estrenà la seva primera òpera, Pompeo in Armenia (1752). Dos anys més tard es traslladà a Copenhaguen, on visqué llargs períodes fins el 1775. En aquesta ciutat fou director de la companyia d’òpera italiana Mingotti i, després, mestre de capella de la cort (1755). Durant aquest temps col·laborà en la temptativa de crear una òpera en llengua danesa (Gram og Signe, ’Gram i Signe', 1757) i el 1770 fou nomenat director del teatre d’òpera de la ciutat, plaça que mantingué fins el 1775. De tornada a Itàlia, ocupà el càrrec de director del Conservatorio de l’Ospedaletto de Venècia. Quatre anys més tard, i fins el 1784, fou mestre de capella de la catedral de Milà, si bé continuà l’activitat com a operista. També dugué a terme tasques didàctiques, i tingué entre els seus alumnes L. Cherubini. El 1784 es traslladà a la cort de Sant Petersburg, per substituir G. Paisiello, i hi treballà fins el 1786. Sota la seva direcció, l’òpera italiana de la cort assolí el més alt nivell artístic. El 1786 passà a la cort del príncep d’Ucraïna, que l’ajudà a crear una escola de cant, de la qual sortiren importants artistes de l’època. El 1793, de nou a Sant Petersburg, fou nomenat director del conservatori, tasca que desenvolupà fins el 1802, any en què decidí tornar a Itàlia. La mort li arribà durant el viatge.
Al llarg de la seva carrera, Sarti fou sobretot un operista, seguidor de les fórmules de l’escola napolitana. Molt aclamat durant la seva vida, compongué més de setanta òperes entre drames i opere buffe (algunes amb llibret en rus i danès), entre les quals destaquen Le gelosie villane (1776), L’ambizione delusa (1779), Giulio Sabino (1781), Fra i due litiganti il terzo gode (1782) i Armida e Rinaldo, estrenada en la inauguració del teatre de l’Hermitage de Sant Petersburg (1786). La característica principal del seu llenguatge musical és el gran espai reservat al cant, que utilitza unes melodies molt expressives, agradables i força cantables. Però els personatges pequen d’una manca d’elements dramàtics i de caràcters definits. En les àries, Sarti prefereix utilitzar la forma ABA, més que el da capo. Els recitatius sovint es presenten ben treballats, amb unes harmonies riques i instruments expressius. De fet, en la major part de les seves obres, l’orquestració és flexible i molt efectiva, si bé les parts instrumentals funcionen com a simple suport de les parts vocals, que sempre predominen en les composicions. D’acord amb l’estil italià de l’època, Sarti demostrà un escàs interès pel cor, amb l’única excepció de l'Alessandro e Timoteo (1782), obra en què és força evident la influència de l’òpera francesa.
També fou autor de música sacra, la major part escrita durant el temps que exercí el càrrec de mestre de capella al Duomo de Milà. En aquestes composicions palesà un notable domini tècnic, combinat amb un gran coneixement del contrapunt. Les obres de música instrumental, sobretot sonates, en alguns casos presenten forts elements estilístics derivats de l’òpera.
Obra
Música escènica
71 obres escèniques, entre les quals: Il re pastore, òpera (1753; una altra versió, 1771); Armida abbandonata, òpera (1759); Achille in Sciro, òpera (1759); Alessandro nell’Indie, òpera (1766); Semiramide, òpera (1762; una altra versió, 1768); Didone abbandonata, òpera (1762; una altra versió, 1782); Il naufragio di Cipro, dramma pastorale (1764); La giardiniera brillante, intermezzo (1768); L’asile de l’amour, cantata dramàtica (1769); Le bal, opéra-comique (1770); Le gelosie villane, òpera (1776); Scipione, òpera (1778); Adriano in Siria, òpera (1778); L’ambizione delusa, intermezzo (1779); Giulio Sabino (1781); Fra i due litiganti il terzo gode (1782); Olimpiade, òpera (1783); I finti Eredi, opéra-comique (1785); Armida e Rinaldo, òpera (1786); La famille indienne en Anglaterre, òpera (1799); Les amours de Flore et de Zéphire, ballet (1800)
Música vocal religiosa
Oratori rus, 2 cors, orq. (1785); nombroses altres obres religioses (entre les quals: 8 misses, 5 rèquiems, més de 20 moviments solts de missa, 9 misereres, 5 tedèums, 6 magníficats, motets, salms, lamentacions, himnes, antífones)
Música vocal profana
5 cantates (entre les quals: I dei del mar, 3 v., 1776; Il genio ella Russia, 5 v. solistes, cor, orq., 1797); L’amor della patria figurato nella partenza d’Ulisse dall’isola di Calisso, 3 v. (1779); Inno, 6 v. solistes, orq., (1797)
Música instrumental
Tres sonates, clav., vl./fl. (publ. ~1765); Giulio Sabino ed Epponina, sonata caratteristica, clav./pno., vl., op. 1 (publ. 1785); Intreccio di diverse idee d’opere favorite, ossia Sonata, clav., vl., op. 2 (publ. probablement 1787); Tres sonates, clav./pno., vl., op. 3 (publ. 1786); diverses simfonies