El gòspel blanc derivà bàsicament dels himnes de camp-meeting (espiritual), als quals s’incorporaren formes i melodies de cançons populars contemporànies. Els predicadors musicals itinerants expandiren el gènere, que fou força practicat fins el 1920. Els anys trenta i quaranta, la Carter Family, petit grup vocal amb acompanyament instrumental, practicà un estil derivat del gòspel blanc que és a l’origen de la música country. A partir del 1930 passà a anomenar-se gospel-blues o gòspel negre perquè recollia les tradicions hereves dels espirituals negres. Es compongueren cançons amb formes estròfiques més properes a les de la música popular i elements melòdics i harmònics del blues, s’hi incorporà l’acompanyament instrumental i la interpretació presentava una més gran intensitat rítmica. Un dels principals impulsors fou Thomas Andrew Dorsey (1899-1993), antic pianista de blues, que els anys trenta començà a compondre i interpretar, amb quartets vocals o amb cors, un gran nombre de cançons gòspel, la més coneguda de les quals és Take my hand, Precious Lord. Entre els intèrprets destacaren molts quartets vocals i les solistes "Sister" Rosetta Tharpe (1921-1973), Clara Ward (1924-1973) i, sobretot, Mahalia Jackson (1912-1972). Diversos cantants catalogats dins del gènere pop han sorgit del gòspel, com Sam Cooke (1931-1964) i Aretha Franklin. El gòspel manté la seva plena vigència com a música religiosa dels afroamericans i és conegut i interpretat arreu del món.
m
Música