Vida
Fill d’un violinista, estudià música a la Hochschule für Musik de Frankfurt entre el 1886 i el 1890. A la dècada del 1890 fou professor al Conservatori de Coblença i al Conservatori Stern de Berlín. Començà la seva carrera compositiva a Magúncia, on el 1890 s’estrenà la música per a l’obra Das Fest auf Solhaug ('La fortalesa de Solhaug'), de H.J. Ibsen, i el 1895 la seva òpera d’estil wagnerià Der arme Heinrich ('El pobre Enric'), ambdues amb èxit. La segona òpera, Die Rose vom Liebesgarten ('La rosa del jardí d’amor', 1901), es representà a Viena sota la batuta de G. Mahler l’any 1905. El 1907 es traslladà a Strasburg, on fou director del conservatori i de l’orquestra municipal i, des del 1910, director de l’Òpera. Durant aquest període concentrà els seus esforços en l’òpera Palestrina, que s’estrenà el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, i que és considerada una de les seves obres mestres. La derrota dels alemanys afectà decisivament el seu idealisme. Es traslladà a Munic i progressivament s’identificà amb valors artístics més tradicionals, expressats en escrits com Futuristengefahr ('Perill dels futuristes', 1917) o Die Neue Aesthetik der musikalischen Impotenz ('La nova estètica de la impotència musical', 1920). Una composició notable d’aquest període és la cantata Von deutscher Seele ('De l’ànima alemanya',1921), una altra obra mestra comparable a Palestrina en la qual el nacionalisme patriòtic i nostàlgic fou interpretat com a profeixista. Rebutjà el jazz i també la Neue Musik d’A. Schönberg i la seva escola, a més de totes les innovacions, que considerava una decadència intel·lectual present a tot l’àmbit europeu. Diposità grans esperances en la ideologia del nazisme, i la seva obra fou considerada pel règim representativa de l’esperit alemany. La seva darrera òpera fou Das Herz (1931). Pfitzner cultivà tots els gèneres, llevat de la simfonia de grans dimensions. Les seves òperes són una aportació molt significativa al teatre musical alemany postwagnerià. Estilísticament, la seva música se situa entre el nou modernisme alemany i els autors romàntics com R. Schumann, C.M. von Weber i l’òpera romàntica alemanya. Després de la Segona Guerra Mundial, ja molt gran, es retirà de la vida pública.
Obra
Música escènica
Das Fest auf Solhaug ('La fortalesa de Solhaug', 1890); Der arme Heinrich ('El pobre Enric', 1895); Das Käthchen von Heilbronn, mús. inc., op. 17 ('Na Caterina de Heilbronn', 1905); Das Christ-Elflein, òpera, op. 20 ('El Crist-silf', 1906); Das Herz, drama musical, op. 39 ('El cor', 1930-31)
Orquestra
Concert per a piano, mi♭ M., op. 31 (1922); 2 simf. (núm. 1, do♮ m, op. 36a, 1932; núm. 2, do M, op. 46, 1940); 2 conc. vlc. i orq. (núm. 1, sol M, op. 42, 1935; núm. 2, la m, op. 52, 1944); Fantasie, op. 56 (1947)
Cambra
3 qt. de c. (núm. 1, re M, op. 13, 1902-03; núm. 2, do♮ m, op. 36, 1925; núm. 3, do m, op. 50, 1942); Sextet, cl., vl., vla., vlc., cb., pno., op. 55 (1945)
Veu i piano
6 Jugendlieder ('6 cançons de joventut', 1884-87); 3 Lieder, op. 5 ('3 cançons', 1888-89); 5 Lieder, op. 11 ('5 cançons', 1901); Untreu und Trost ('Infidelitat i consol', 1903); An den Mond, op. 18 ('A la lluna', 1906; Goethe); 4 Lieder, op. 29 ('4 cançons', 1922); 6 Liebeslieder, op. 35 ('6 cançons d’amor', 1924; Huch); 3 Sonette, op. 41 ('3 sonets', 1931)
Altres obres vocals
Herr Oluf, Bar., orq., op. 12 ('El senyor Oluf', 1891); 2 deutsche Gesänge, Bar., v. masc. ad. lib., op. 25 ('2 cants alemanys', 1915-16); Von deutscher Seele, cantata, 4 v. solistes, cor, orq., org., op. 28 ('De l’ànima alemanya', 1921); Fons salutifer, cor, orq., org., op. 48 (1941); 2 cors masculins, op. 49 (1941); Die Heinzelmännchen, B., orq., op. 14 ('Els follets treballadors', 1902-03); Lethe, Bar., orq., op. 37 ('Lete', 1926); Das dunkle Reich, v. solistes, orq., org., op. 38 ('L’imperi obscur', 1929)
Bibliografia
- Kater, M.H.: Composers of the Nazi Era: Eight Portraits, Oxford University Press, Nova York i Oxford 2000
- Levi, E.: Music in the Third Reich, Macmillan Press, Londres 1994