harmònica

f
Música

Harmònica

© Fototeca.cat/ Idear

Instrument de vent que consisteix en una caixa de forma rectangular i dimensions reduïdes, dividida en canals arrenglerats cadascun dels quals conté dues llengüetes metàl·liques.

L’intèrpret obté els diferents sons bufant o aspirant en una cambra sonora o altra, tot desplaçant lateralment l’instrument. En la classificació Horbonstel-Sachs, aeròfon lliure interruptiu amb més d’una llengüeta. El nom d’harmònica deriva de la facilitat que posseeix l’instrument per a tocar acords, en bufar o xuclar en diversos canals alhora. Per a obtenir sons aïllats, la tècnica consisteix a tapar els canals no desitjats amb la llengua. L’instrument data del segle XIX i la seva invenció és atribuïda a Christian Friedrich Luwdig Buschmann (1805-1864), que construí un primer model anomenat Aura. Existeixen dos tipus principals d’harmònica: la diatònica, que en bufar produeix les notes de l’acord de tònica del to d’afinació de l’instrument i, en aspirar, la resta de notes de l’escala diatònica del mateix to, i la cromàtica, que porta una palanca lateral que permet abaixar mig to la nota emesa. El model més habitual d’harmònica diatònica té deu forats i vint llengüetes, mentre que els models més habituals d’harmònica cromàtica tenen dotze forats i quaranta-vuit llengüetes. A partir del 1940, i gràcies a intèrprets d’harmònica cromàtica com Larry Adler, diversos compositors, com D. Milhaud, R. Vaughan Williams o M. Seiber, escriviren obres per a aquest instrument. El gènere on l’harmònica té un paper més conegut és el blues tradicional, que empra bàsicament l’harmònica diatònica amb tècniques especials (bending) que li permeten abaixar l’afinació de certes notes. Intèrprets famosos de blues són Sonny Terry i Sonny Boy Williamson. També s’usa en el jazz modern, tal com fa el virtuós belga Jean "Toots" Thielements, i en la música rock, amb intèrprets com Stevie Wonder o Bob Dylan.