harmònica de cristall

f
Música

Instrument que consisteix en una sèrie de discos de vidre de diferents mides que giren entorn d’un eix mentre s’humitegen i són posats en vibració directament pel fregament tangencial dels dits de l’intèrpret, o gràcies a un mecanisme amb teclat.

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de fricció. Benjamin Franklin inventà aquest instrument l’any 1761 en aconseguir mecanitzar una tècnica anglesa consistent a reproduir melodies fregant amb els dits humitejats les boques d’un conjunt de gots afinats. Fixà uns recipients de vidre de diferents mides sobre un eix horitzontal i els ordenà concèntricament, disposant els més grossos, que produeixen sons més greus, a l’esquerra. L’instrumentista els feia sonar fregant-los lleugerament amb els dits humits mentre, amb un pedal, accionava una manovella que, connectada a l’eix, els feia girar. Posteriorment s’hi afegí un recipient amb aigua, la superfície de la qual és fregada lleugerament pels discos de vidre, de manera que aquests són humitejats contínuament. Hi ha hagut també algun intent de fregar els discos amb un arc o d’acoblar-hi un teclat, però sense aconseguir el timbre característic que es produeix amb el fregament dels dits. Se’n poden trobar d’afinats cromàticament i que arriben a una extensió de quatre octaves, de do2 a do6. Tot i ser un instrument melòdic, a causa de la proximitat dels discos de vidre, els intèrprets poden també fer-hi acords. Fou molt popular en el moviment romàntic del final del segle XVIII i principi del XIX, perquè als seus profunds sons eteris s’atribuïren efectes psicològics i espirituals. W.A. Mozart, L. van Beethoven, J.A. Hasse, N. Jomelli, G.B. Martini i R. Strauss, entre d’altres, han escrit obres per a aquest instrument.