En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon lliure interruptiu. La particularitat principal de l’harmònium és l’ús de llengüetes lliures, que, a diferència de les batents, mantenen constant el nombre de vibracions encara que es modifiqui la pressió de l’aire que circula al seu través. Això permet tenir un instrument de petites dimensions, amb una tímbrica molt variada, i regular la dinàmica (crescendo, diminuendo). Fou molt utilitzat en la segona meitat del segle XIX i la primera del XX com a instrument de cambra, a les sales del cinema mut, i com a instrument de petites esglésies o capelles, fins que fou substituït pels instruments electrònics a partir de la segona meitat del segle XX. L’estabilitat del seu so ha proporcionat, fins fa ben poc, un valuós servei als laboratoris i estudis d’acústica.
El nom li fou donat pel constructor d’instruments francès Alexandre-François Debain, que el patentà a París el 1840. Més tard se’n feren moltes variacions, que, a la pràctica, es poden englobar en dos tipus principals: el que fa circular l’aire a través de les llengüetes mitjançant la pressió exercida per les manxes, i el que el fa circular gràcies a la succió o aspiració d’aquestes. El primer tipus és el més conegut a Europa, Àfrica, l’Àsia meridional i l’Amèrica del Sud, i rep el nom d’harmònium o, a les regiones francòfones, d’orgue expressif. El segon s’ha desenvolupat principalment a l’Amèrica del Nord, i és conegut amb els noms de cottage organ i de parloir organ, tot i que el prototipus prové de França (1835).
Morfologia i tècnica
L’estructura bàsica de l’instrument es compon de tres seccions: el mecanisme de producció i distribució de l’aire; el salmer, on s’allotgen les llengüetes, i el teclat (o teclats), amb els registres i els mecanismes complementaris. Produït per unes manxes que s’accionen amb els peus, l’aire pot anar directament a les llengüetes o bé acumular-se en una manxa dipòsit interior i, d’allí, en una segona etapa, passar a les llengüetes. En el primer cas, gràcies a un registre anomenat ’expressió’, que tanca el pas de l’aire a la manxa dipòsit, el corrent d’aire va directament de les manxes al salmer, que conté les llengüetes pròpies de cada joc. D’aquesta manera, les llengüetes responen directament a la diversitat de pressió d’aire que li aporten les manxes mogudes per l’intèrpret, produint variacions en la intensitat del so i fent possible així l’execució de crescendi i decrescendi. En el segon cas, en canvi, els matisos sonors són mínims, ja que la pressió de l’aire que surt de la manxa dipòsit és molt estable. En la disposició actual, l’harmònium té un o dos teclats manuals de cinc octaves (do1 a do6). En alguns models, el teclat és movible i permet el transport de la tonalitat. Els registres estan disposats a banda i banda del d’expressió, que ocupa el lloc central. Els registres situats a l’esquerra afecten només la part esquerra del teclat, mentre que els situats a la dreta n’afecten només la part dreta. Aproximadament, la nota que parteix el teclat és el mi3 o el fa3. Els registres poden ser molts variats. L’harmònium tipus Mustel mitjà, francès, per exemple, inclou registres com ara: Percussion et Cor anglais 8’, Cor anglais 8’, Grand jeu, Flûte 8’, Bourdon 16’, Clarinette 16’, Basson 8’, Hautbois 8’, Harpe éolienne 2’, Forte expressif, Voix céleste 16’, etc.
Secció de l’harmònium de vent compressiu
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
Història
Les bases de la invenció de l’instrument foren posades cap a la fi del segle XVIII. Hi confluïren dues temptatives: la cerca d’un so flexible en l’orgue i l’intent d’introduir-hi jocs de llengüeta lliure a l’estil de l’orgue de boca xinès o del sud-est asiàtic. Entre d’altres, destaquen els treballs de Ch.G. Kratzenstein, l’Abbé Vogler, J.J. Schnell (anemocorde, 1789), G. Grenié (orgue expressif, 1810), B. Eschenbach (aeoline, 1816), A. Haeckl (physharmonica, 1818), Voit de Schweinfurt (aelodion, ~ 1820), F. Sturm (aeolodicon, 1820), J.Ch. Dietz (aerophone, 1828), J. Alexandre (mélodéon, 1829), J. Green (seraphine, 1831) i Domènec i Aristides Cavaillé-Coll (poïkilorgue, 1834). L’instrument de Grenié i de Cavaillé-Coll fou complementat per N. Fourneaux i A.F. Debain, que li atorgà el nom. Després s’introduí el gran joc (agrupació dels registres 1, 2, 3 i 4 d’ambdues mans), les genolleres amb doble expressió enginyades per Victor Mustel (1853), que permeten intensitats diferents entre els greus i els aguts, i perfeccionaments posteriors com la percussió, el perllongament, el metàfon, el fort expressiu, etc. L’harmònium americà de dos teclats incorporà una manxa moguda per un motor elèctric que, alliberant els peus de l’intèrpret de les seves funcions de manxaire, feu possible l’aplicació d’un teclat amb pedaler.
Entre els constructors cal destacar, sobretot, A.F. Debain, la família Mustel i la firma Alexandre Père et Fils, a França, amb més de 300 000 exemplars fabricats al final del segle XIX; John Holt, a la Gran Bretanya; J.P. Nyström, a Suècia, i T. Mannborg, a Alemanya. Als Estats Units sobresortiren les empreses Estey & Co. i Masson & Hamlin, amb més de 100 000 instruments. A Catalunya cal esmentar les firmes Bernareggi y Estela, Gaietà Estadella, Alberdi, Parramon i Lluís Camps, de Barcelona, i Albareda, de Tàrrega. Malgrat els esforços de la família Mustel i d’alguns compositors com C. Frank, L. Boëllmann o S. Karg-Elert, l’harmònium no s’imposà, sinó rarament, com a instrument de concert. Sovintejà més en l’orquestra i aconseguí, això sí, un gran prestigi com a instrument de saló, de cambra, d’estudi i en l’acompanyament dels oficis religiosos (d’on prové la seva projecció mundial). El seu repertori data de mitjan segle XIX i la primera meitat del XX, i inclou peces litúrgiques i de cambra. Destaquen les obres de C. Frank (L’Organiste), L. Boëllmann (Les Heures Mistiques), E. Gigout (Albums Grégoriens), G. Ropartz (Au pied de l’autel), C. Saint-Saëns (Duos i Barcarolle), A. Dvorák (Bagatelle), Ch.M. Widor (Serenata) i G. Bizet (Esquisses Musicales). Sobresurten excepcionalment les nombroses obres de S. Karg-Elert, algunes d’un gran virtuosisme, i també els seus mètodes, tant de registració com d’estudi. A. Bruckner, Max Reger, G. Rossini i R. Strauss també compongueren obres per a aquest instrument. A. Schönberg li adaptà peces d’altres autors i F. Busoni l’inclogué en les seves composicions. A Espanya destacaren A. López Almagro, L. Urteaga, T. Elduayen i Eduardo Torres, entre d’altres. A Catalunya, concretament, cal fer notar els compositors Francesc Civil, J.B. Lambert, Josep M. Padró, A. Massana, J. Cumellas Ribó, S. Marraco, J. Suñé Sintes, D. Mas i Serracant, J. Colomer, R. Tapiola, etc. Cal tenir en compte, a més, el repertori religiós publicat en revistes com ara "Tesoro Sacro Musical".
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Suñé i Sintes, Joan: Método para el estudio del harmonio, Boileau, Barcelona 1942
- Padró i Ferrer, Josep Maria: El armonio como instrumento litúrgico, Boileau, Barcelona 1959