Henry Purcell

(Londres, 1659 — Westminster, Middlesex, 1695)

Compositor anglès.

Vida

A vuit anys entrà a formar part del cor de la capella reial, on tingué com a mestres Henry Cooke i, probablement, també Pelham Humfrey. Allí estudià violí, tiorba, virginal, orgue i teoria de la música. Hi ha constància documental que el jove Henry fou, així mateix, deixeble de Christopher Gibbons i John Blow, amb el qual mantingué una estreta amistat i unes excel·lents relacions professionals. Tenint en compte que als nens del cor se’ls animava a compondre, és possible que Purcell escrivís alguna obra durant la seva infantesa. Copià molta música dels autors anglesos més rellevants, tant antics com contemporanis, com a mitjà d’aprenentatge en la composició. Així, per exemple, copià tres volums amb obres de Th. Tallis, W. Byrd, O Gibbons, N. Giles i M. Locke. El 1673, arran del canvi de veu, deixà el cor. Llavors fou nomenat ajudant de John Hingston, conservador dels instruments de la capella reial, i es responsabilitzà de la reparació d’aquests instruments. L’experiència que Purcell adquirí en aquesta activitat li permeté encarregar-se de l’afinació de l’orgue de l’abadia de Westminster durant el període 1674-78. El 1677 fou nomenat compositor ordinari dels violins, com a successor de M. Locke. Independentment que hagués estat o no alumne d’aquest compositor, la influència de la seva música en les obres de Purcell fou notòria. El 1679 succeí a Blow com a organista a Westminster, càrrec que li proporcionà una situació econòmica favorable. El 1682 succeí a Edward Lowe com un dels organistes de la capella reial, i l’any següent substituí Hingston com a orguener i responsable del manteniment dels instruments reials. Els seus nomenaments a la cort foren renovats per Jaume II el 1685 i per Guillem III el 1689. Malgrat les nombroses activitats que hi duia a terme i la seva cada cop més gran dedicació a la composició, especialment per al teatre, hi ha poques dades sobre els darrers anys de la seva vida. L’última cerimònia reial per a la qual escriví música fou el funeral de la reina Maria el 1694. Les exèquies del compositor, mort l’any següent, tingueren lloc a l’abadia de Westminster, amb una gran cerimònia en què intervingueren els cors de l’abadia i de la capella reial. Fou enterrat a la nau superior, al costat de l’orgue.

Malgrat la seva curta vida, la producció musical de Purcell és considerable. A part d’algunes cançons i dos anthems compostos molt a l’inici de la seva carrera, les primeres obres conservades daten del 1680. Es tracta de les Tres fantasies per a violes, la cançó de benvinguda per a Carles II titulada Welcome, vicegerent of the mighty king i la música per a l’obra de teatre Theodosius, or The Force of Love, de N. Lee. En aquestes peces, el jove músic mostra la seva perícia en l’art de la composició, resultat de la pràctica constant dels seus anys de formació. Aprengué molt de les obres de Locke, Humfrey i Blow, i ràpidament assimilà l’estil italià de la música del seu temps, si bé sempre sabé imprimir als seus treballs un peculiar sentit musical, fet que el convertí en el compositor anglès més original de la seva època. Les seves fantasies per a corda permeten apreciar-ne el domini de l’escriptura instrumental i la intensitat d’una imaginació insuperable. Les cançons destaquen tant per l’expressivitat melòdica com per la subtilesa de l’acompanyament harmònic. La música més primerenca de Purcell té un cert caràcter conservador. En aquest sentit, els croma-dels seus primers anthems obeeixen a una lògica dependència de la pràctica dels seus predecessors immediats, especialment Locke. Mai no abandonà l’ús del cromatisme, tot i que reservà la seva utilització com un tret melòdic dins l’estructura de la tonalitat diatònica, tot distanciant-se, en aquest aspecte, de la simplicitat de la música italiana del seu temps. La seva escriptura vocal mostra sovint un caràcter italianitzant, tant en els recitatius com en les àries. Els passatges florits de les seves àries no estan reservats exclusivament per a les peces extenses, com per exemple ’Hark the ech’ing air', de la semiòpera The Fairy Queen (1692), sinó que es poden trobar igualment en cançons relativament breus, com ’Dear pret youth', de la semiòpera The Tempest (1695). La influència francesa en danses i entreactes es fa patent en passatges de caràcter solemne, però també en les introduccions de les seves obertures i en les escenes cerimonioses de la seva música dramàtica.

La música dramàtica de Purcell fou condicionada per les circumstàncies de la seva època. Arran de la reobertura dels teatres londinencs durant la Restauració, els espectacles teatrals esdevingueren molt populars. Les cançons i la música instrumental podien incloure’s en les representacions, com ja havia passat anteriorment, en l’època de W. Shakespeare. L’òpera en ella mateixa, però, no era ni compresa ni acceptada de la mateixa manera que al continent. Durant la dècada del 1660 hi hagué diversos intents dtroduir l’òpera italiana a Londres, però fracassaren. En conseqüència, gran quantitat de la música dramàtica de Purcell consistí en obertures, entreactes, danses i cançons. Algunes produccions teatrals, però, proporcionaren més oportunitats per a la inclusió de mascarades i escenes cerimonioses amb gran contingut musical. Aquest és el cas de les cinc obres per a les quals Purcell escriví música. Quatre d’elles -The Prophetess, or The History of Dioclesian (1690), The Fairy Queen, The Tempest i The Indian Queen - eren adaptacions de títols ja existents. La cinquena, King Arthur, or The British Worthy (1691), fou escrita pel dramaturg John Dryden específicamente per a la música de Purcell. L’obra mestra del compositor en el camp de l’òpera fou Dido and Aeneas (1689), composta per a ser representada en una escola de Chelsea per a noies. Tot i que les limitacions del llibret mediocre de Nahum Tate són evidents, la música triomfà plenament i això feu que posteriorment hagi estat considerada una de les millors òperes del segle XVII. Malgrat que l’obra té una extensió breu, ofereix una àmplia gamma de situacions i expressions emocionals, que van des dels soliloquis de Dido i l’apassionada tristesa d’Enees fins a les sinistres paraules de la fetillera i la despreocupada franquesa del mariner. Destaquen l’expressivitat del recitatiu i l’inspirat tractament del basso ostinato.

La pràctica d’homenatjar els membres de la família reial amb música fou establerta els primers anys del regnat de Carles II. Durant els regnats de Carles II i de Jaume II, Purcell compongué nou cançons de benvinguda i també una oda per a les noces del príncep Jordi de Dinamarca amb la princesa Anna. Després de la pujada al tron de Guillem III, les cançons de benvinguda anaren desapareixent, però les odes persistiren i el compositor n’escriví sis per a aniversaris de la reina Maria. Les cançons de benvinguda i les odes abracen el període més conegut de la trajectòria de Purcell, entre el 1680 i el 1695. Tot i que no són representatives de totes les facetes del seu art musical, sí que donen una idea de la seva carrera com a compositor. Aquestes obres es poden descriure pròpiament com a cantates per a veus solistes, cor i orquestra. En les corresponents a Carles II i Jaume II, predominen els instruments de corda. Algunes odes compostes durant el regnat de Guillem III són més elaborades orquestralment, amb oboès i trompetes.

El repertori de música sacra de l’època de la restauració monàrquica estava inevitablement basat en l’obra dels compositors del període anterior a l’establiment del Commonwealth, els anthems i serveis dels qual continuaven vigents, especialment a les catedrals. A la capella reial, la necessitat de nova música era coberta per compositors com W. Child, M. Locke i H. Cooke, aquest darrer mestre dels escolans de cant -entre els quals es trobava Purcell-, als quals transmeté el seu estil italianitzant. En efecte, en els seixanta-vuit anthems escrits per Purcell s’observa tant la seva adscripció més antiga com la seva proximitat al nou estil italià. Moltes d’aquestes peces amb acompanyament de cordes daten dels anys posteriors al seu nomenament a la capella reial, i continuà escrivint obres dgènere fins a l’ascens de Guillem III. La principal funció de l’orquestra de cordes consistia a subministrar una obertura i uns ritornelli. Les obertures de Purcell acostumen a començar amb el solemne estil de l’obertura de l’òpera francesa, seguides generalment d’un moviment ràpid en compàs ternari més que no pas per una canzona en estil fugat. Les seccions per a veus solistes també tenen un marcat caràcter rítmic, tot i que no ofereixen l’estructura simètrica de les odes, sens dubte perquè les paraules no són escrites en vers. El basso ostinato, que és un tret constant de les odes, en els anthems apareix més rarament, com, per exemple, en la composició In thee, O Lord, do I put my trust (1682), on s’usa més per a la simfonia introductòria que per a les seccions vocals. L’assimilació més completa de l’estil italià en un anthem de Purcell s’observa en O sing unto the Lord (1688), amb el seu vigorós contrast entre instruments i cors. L'anthem més extens, i també el més impressionant, és My heart is inditing (1685), compost amb motiu de la coronació de Jaume II.

Purcell escriví una gran quantitat de música profana per a una o més veus. A les seves 150 cançons de contingut dramàtic cal afegir-n’hi 100 més, moltes de les quals foren publicades en cançoners de l’època. Algunes de les seves cançons per a solista són força simples, però d’altres són cantates amb la successió de recitatiu i ària. El tractament que el compositor dona al recitatiu no és el d’un simple enunciat de les paraules, sinó que sovint li atorga un protagonisme melòdic destacat més proper al de l'arioso, com pot observar-se al principi de la cançó The fatal hour comes on apace. Purcell escriví també un important nombre de duos i cantates per a dues i més veus, amb parts per a violins i flautes i un notable contrast entre les seves seccions per tal d’il·lustrar el sentit del text. Els seus cinquanta-set catches són composicions generalment a tres veus que posen música a textos de caràcter còmic o obscè.

La seva música instrumental, tant la composta per a acompanyar les obres corals o per al teatre, com la destinada a una interpretació independent, mostra l’evidència del seu geni. Les Tres fantasies per a violes són una obra mestra de l’escriptura contrapuntística en l’estil antic. Destaquen, també, les dotze Sonnata’s of III Parts (~1680) i les Ten Sonnata’s in Four Parts (~1680), en les quals es pot apreciar tant la seva adscripció estilística als models italians -sobretot en els moviments ràpids- com la seva proximitat a l’estil tradicional anglès, especialment en les introduccions. Malgrat la considerable fama de Purcell com a instrumentista de tecla, la seva producció per a aquest gènere és la menys nombrosa dins el conjunt de la seva música instrumental. És considerat un dels compositors més notables del període barroc i un dels compositors anglesos més importants de tots els temps.

Obra
Música escènica

Theodosius, or The Force of love, mús. inc. (1680); Dido and Aeneas, òpera (1689); The Prophetess, or The History of Dioclesian, semiòpera (1690); King Arthur, or The British Worthy, semiòpera (1691); The Fairy Queen, semiòpera (1692); The Indian Queen, òpera (1695); The Tempest, or The Enchanted Island, semiòpera (1695); 43 obres amb mús. inc. i/o cançons (entre les quals: Distressed Innocence, or The Princess of Persia, E. Settle, 1690; Epsom Wells, T. Shadwell, 1692; Rule a Wife and Have a Wife, J. Fletcher, 1693; Tyrannic Love, or The Royal Martyr, J. Dryden, 1694; The Comical History of Don Quixote, T. D’Urfey, basat en l’obra de Cervantes, 1694-95; Pausanias, the Betrayer of his Country, Norton, 1695)

Odes i cançons de benvinguda

25 odes i cançons de benvinguda, entre les quals: Welcome, vicegerent of the mighyt king, v. solistes, cor, instr. de c., b.c. (1680); Laudate Ceciliam, A., T., B., violins, b.c. (1683); Ye tuneful Muses, v. solistes, cor, 2 fl., corda, b.c. (1686); Celestial music did the gods inspire, v. solistes, cor, 2 fl., c., b.c. (1689); Come, ye sons of art, away, v. solistes, conjunt instr., b.c. (1694); Great parent, hail, v. solistes, cor, 2 fl., c., b.c. (1694); Raise, raise the voice, S., B., cor a 3 v., violins, b.c. (s.d.)

Cantates profanes

How plesant is the flowery plain, S., T., 2 fl. de bec, b.c. (publ. 1922); Oh! What a scene does entertain my sight, S., B., fl. de bec/vl., b.c. (publ. 1922); See where she sits, S., B., 2 vl., b.c. (publ. 1922); Soft notes and gently raised, S., B., 2 fl. de bec, b.c. (publ. 1922); Hark, Damon, hark, 2 S., B., 2 fl. de bec, b.c. (publ. 1957); Hark how the wild musicians sing, 2 T., B., 2 vl., b.c. (publ. 1957); If ever I more riches did desire, 2 S., T., B., 2 vl., b.c. (publ. 1957); In a deep vision’s intellectual scene, 2 S., B., b.c. (publ. 1957); We reap all the pleasures, S., T., B., 2 fl. de bec, b.c. (inc., publ. 1957)

Anthems i serveis

3 serveis (Morning and Evening Service, v. solistes, cor a 5 v., org., 1682; Te Deum and Jubilate, v. solistes, cor, instr. de c., 2 tr., b.c., 1694; Magnificat and Nunc dimittis, v. solistes, cor, org., s.d.) i 68 anthems (entre els quals: I will sing unto the Lord, full anthem, cor, org., 1679; Let God arise, verse anthem, 2 T., cor, org, 1679; O God, the King of Glory, full anthem, cor, org., 1679; Who hath believed our report?, verse anthem, v. solistes, cor, org., ~1679; Remember not, Lord, our offences, full anthem, cor, org., ~1680; In thee, o Lord, do I put my trust, v. solistes, c., 1682; O praise God in His holiness, verse anthem, v. solistes, c., b.c., ~1682; My heart is fixed, verse anthem, v. solistes, cor, c., b.c., 1682; The Lord is my light, verse anthem, v. solistes, cor, c., b.c., ~1682; Hear my prayer, O God, verse anthem, v. solistes, cor, org., a 1683; My heart is inditing, v. solistes, c. (1685); Sing unto God, verse anthem, B., b.c., 1687; O sing unto the Lord, v. solistes, c., 1688; Blessed is the man that feareth the Lord, verse anthem, v. solistes, cor, org., ~1688)

Cançó

150 cançons a 1, 2 o 3 v. i b.c. (105 a 1 v. i b.c.; 43 per a S., B. i b.c.; 2 a 3 v. i b.c.), entre les quals: How I sigh when I think of the charms, 1 v., b.c. (publ. 1681); Pastora’s beauties, when unblown, 1 v., b.c. (publ. 1681); When her languishing eyes said ’love', 1 v., b.c. (publ. 1681); Beware, poor shepherds, 1 v., b.c. (publ. 1684); Come, lay by all care, S., B., b.c. (publ. 1685); Farewell all joys, 1 v., b.c. (publ. 1685); Sit down, my dear Silvia, S., B., b.c. (publ. 1685); They say you’re angry, 1 v., b.c. (publ. 1685); How sweet is the air and refreshing, S., B., b.c. (publ. 1687); Let formal lovers still pursue, 1 v., b.c. (publ. 1687); When first my shepherdess and I, 1 v., b.c. (publ. 1687); Has yet your breast no pity learn’d?, S., B., b.c. (publ. 1688); Lost is my quiet for ever, S., B., b.c. (publ. 1691); No watch, dear Celia, just is found, 1 v., b.c. (publ. 1693); I loved fair Celia, 1 v., b.c. (publ. 1694); When Myra sings, S., B. (publ. 1695); The fatal hour comes on apace, 1 v., b.c.

Altres obres vocals religioses

Més de 40 altres obres vocals religioses, entre les quals: Ah! Few and full of sorrow, himne, T., B., cor (~1680); Gloria Patri, cànon, S., A., T., B. (~1680); Jehovah, quam multi sunt, salm, T., B., cor (~1680); O, I’m sick of life, himne, A., T., cor (~1680); When on my sick bed I languish, himne, T., B., cor (~1680); Miserere mei, cànon, S., A., T., B. (1687); How long, great God, ària sacra, S. (publ. 1688); How have I strayed, ària sacra, S., cor (publ. 1688); With sick and famish’d eyes, ària sacra, S. (publ. 1688); Awake, ye dead, ària sacra, 2 B. (publ. 1693); Lord, what is man?, ària sacra, S. (publ. 1693)

Catches

57 catches (51 a 3 v.; 6 a 4 v.), entre els quals: Come, my hearts, play your parts, 3 v. (publ. 1685); 'Tis woman makes us love, 4 v. (publ. 1685); Who comes there, 3 v. (publ. 1685); Drink on till night be spent, 3 v. (publ. 1686); He that drinks is immortal, 3 v. (publ. 1686); The Macedon youth, 4 v. (publ. 1686); To all lovers of music, 3 v. (publ. 1687); My lady’s coachman, John, 3 v. (publ. 1688); Pale faces, stand by, 3 v. (publ. 1688); Of all the instruments that are, 3 v. (publ. 1693)

Música instrumental

Ouverture, re m, 4 instr. c.; Tres fantasies, 3 vla. (~1680); Sonnata’s of III Parts, 2 vl., vla. baixa, b.c. (~1680); Ten Sonnata’s in Four Parts, 2 vl., vla. baixa, b.c. (~1680); més de 50 obres per a clavicèmbal (entre les quals: 11 suites, 7 airs, 5 minuets, 4 obertures, 3 marxes, 5 grounds); 3 obres per a orgue

Bibliografia
  1. Arundell, D.: Henry Purcell, Greenwood Publishing Group, Londres 1971
  2. Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
  3. Bianconi, L.: El siglo XVII, dins Historia de la música, vol. 5, Turner, Madrid 1982
  4. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  5. Burkart, R.E.: The Trumpet in England in the Seventeenth Century with Emphasis on its Treatment in the Works of Henry Purcell, Universitat de Wisconsin, 1972
  6. Buttrey, J.: The Evolution of English Opera between 1656 and 1695: a Reinvestigation, Universitat de Cambridge, 1967
  7. Dent, E.J.: Foundations of English Opera, Da Capo Press, Nova York 1965
  8. Holst, I., ed.: Henry Purcell (1659-1695): Essays on his Music, Oxford University Press, Londres i Nova York 1959
  9. King, R.: Henry Purcell, Alianza, Madrid 1996
  10. Laurie, M.: Purcell’s Stage Works, Universitat de Cambridge, 1962
  11. McGuinness, R.: English Court Odes, 1660-1820, Clarendon Press, Oxford 1971
  12. Moore, R.E.: Henry Purcell and the Restoration Theatre, Greenwood Publishing Group, Londres 1961
  13. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  14. Spink, I.: English Song: Dowland to Purcell, Batsford, Londres 1974
  15. Zimmerman, F.B.: Henry Purcell, 1659-1695: an analytical catalogue of his music, Garland Publishing, Londres 1963
  16. Zimmerman, F.B.: Henry Purcell, 1659-1695: his Life and Times, University of Pennsylvania Press, Filadèlfia 1967
  17. Zimmerman, F.B.: The Anthems of Henry Purcell, Nova York 1971
  18. Zimmerman, F.B.: Henry Purcell, 1659-1695: Melodic and Intervallic Indexes to his Complete Works, University of Pennsylvania Press, Filadèlfia 1975