A diferència dels salms i dels càntics, que són textos bíblics, els himnes són de composició eclesiàstica. N’hi ha d’estròfics i d’altres en prosa poètica. A aquests darrers corresponen els més antics que es conserven, com ara el Phôs hilarón ('Llum joiosa'), himne vespertí del segle III, cantat en la litúrgia bizantina, o el Te Deum laudamus, amb què es clou l’ofici nocturn, i el Gloria in excelsis, antic himne matinal, tots dos del segle IV. Entre els estròfics destaquen els madraše de sant Efrem (segle IV), en llengua siríaca, i els kontakia de Romà el Melode (segle VI), en grec. Pel que sembla, fou sant Hilari de Poitiers (segle IV) que introduí els himnes estròfics a l’Església llatina, bé que no n’ha quedat rastre en la litúrgia. Sant Ambròs de Milà (segle IV) en fou el compositor més destacat, fins al punt que l’himne fou anomenat justament ambrosià. Altres autors d’himnes litúrgics són Prudenci (segle IV), Venanci Fortunat (segle VI) i Teodulf d’Orleans (segle VIII). L’ambrosià és un poema d’estrofes regulars de quatre versos octosíl·labs iàmbics, sense refrany, amb una melodia simple i popular; dels quinze que se’n conserven, només quatre es poden atribuir amb certesa a sant Ambròs: Veni redemptor gentium, Jam surgit hora tertia, Deus creator omnium i Aeterne rerum conditor. Els himnes es canten durant l’ofici diví, després del versicle introductori Deus in adjutorium (abans de la reforma litúrgica del concili II del Vaticà, a laudes i a vespres es cantaven després de la capítula, o lectura breu). Les melodies gregorianes, molt nombroses, són generalment sil·làbiques i s’adapten a qualsevol himne del mateix esquema mètric. A partir del segle XI aparegué un incipient tractament polifònic dels himnes, bé que fins al Renaixement no s’arribà a l’època d’esplendor. La polifonia, normalment construïda sobre la melodia gregoriana mantinguda en el discant i de vegades en el contratenor, s’alternava amb estrofes en gregorià; per regla general són polifòniques les estrofes de nombre parell i la doxologia final; tanmateix, alguns autors, com Palestrina, preferiren compondre la primera estrofa i les senars, però en aquest cas reservaren també al gregorià el primer vers o entonació. Molts autors dels segles XV i XVI compongueren cicles d’himnes per a tot l’any litúrgic: G. Dufay, C. Festa, Jacobus de Kerle, Roland de Lassus, Tomás Luis de Victoria, Palestrina. També es desenvolupà l’himne alternat amb estrofes interpretades a l’orgue, com ara els de Hans Buchner, Girolamo Cavazzoni o Michael Praetorius. En ple Barroc, els himnes adoptaren un estil concertant a moltes veus, instruments i solistes, bé que es continuava conreant l’estil a la manera de Palestrina. Al segle XVIII es pot considerar acabada la composició d’himnes com a forma liturgicomusical. Només el Romanticisme i la restauració ceciliana, amb el culte romàntic a Palestrina, afavoriren la composició d’algun himne polifònic: A. Bruckner, F. Liszt, H. Berlioz, G. Verdi o C. Franck. Modernament cal destacar el moviment La Jeune France amb el seu ideal romanticoreligiós, que s’inspira en l’himne litúrgic: Olivier Messiaen (Hymne au Saint-Sacrément, 1932) o Darius Milhaud (simfonia Hymnus ambrosianus, 1946).
m
Música