Vida
Iniciat en el món de la música gràcies al seu pare, Odoardo, professor de piano i harmonia, el 1895 ingressà al Conservatori de Parma, on fou deixeble de T. Righi i G. Tebaldini. Fou aquest darrer qui despertà el seu interès pel cant gregorià i la polifonia italiana dels segles XV i XVI. Es diplomà en composició el 1901, i el 1905 conegué G. D’Annunzio, amb qui establí una estreta amistat i també una col·laboració professional que donà com a resultat diferents obres artístiques, com ara l’òpera Fedra (1909-12). Pizzetti, que fins llavors havia viscut fent de professor i treballant com a director assistent al Teatro Regio de Parma, fou nomenat professor de composició al conservatori d’aquesta ciutat (1907). Un any després, guanyà la càtedra d’harmonia i contrapunt al Conservatori de Florència i el 1917 ocupà la plaça de director d’aquest darrer centre. El període que passà en aquesta ciutat, on visqué fins el 1924, fou un dels més actius i fecunds de tota la seva vida. Creà la revista "La voce" (1908-16), en la qual col·laboraren nombrosos intel·lectuals i artistes. També exercí la crítica musical en els diaris "Il secolo", "La nazione" o el "Corriere della sera". L’any 1924 es traslladà a Milà, on ocupà el càrrec de director del conservatori, i el 1936 s’establí a Roma, on impartí classes de composició a l’Acadèmia de Música de Santa Cecília. D’idees conservadores, atacà els moviments més innovadors i defensà el retorn a les formes tradicionals. Fou gran amic d’O. Respighi, que també desconfiava de les posicions avantguardistes. El 1932, Pizzetti, Respighi i R. Zandonai signaren un manifest, publicat en diversos diaris del país, on plasmaren les seves idees conservadores. Pizzetti escriví música orquestral, coral i escènica. Les òperes, que destaquen per les seves melodies, les parts corals i la magistral orquestració, són, però, el gènere més apreciat del seu ampli catàleg. Entre les més destacables hi ha Fedra (1909-12), Dèbora e Jaéle (1915-21) i L’assassinio nella cattedrale (1958). Després de les òperes, el més notable de la seva producció és l’obra coral i vocal, en la qual es veu la influència de la polifonia renaixentista italiana, que estudià durant la seva joventut. Aquest influx és visible, per exemple, en Messa di requiem. Entre les seves cançons, una de les més destacables és Due liriche drammatiche napolitane, peça d’una gran intensitat dramàtica.
Obra
Música escènica
La nave, mús. inc. (1908; D’Annunzio); Fedra, òpera (1909-12); Dèbora e Jaéle, òpera (1915-21); Fra Gherardo, òpera (1925-27); Lo straniero, òpera (1922-25); Rondò veneziano, azione coreografica (1931); Agamennone, mús. inc. (1930; Èsquil); Orsèolo, òpera (1935); L’oro, òpera (1938-42); Vanna lupa, òpera (1949); Ifigenia, tragèdia musical radiofònica (1950); Cagliostro, tragèdia musical radiofònica (1952); La figlia di Iorio, òpera (1954); Il Campiello, mús. inc. (1957; Goldoni); L’assassinio nella cattedrale, òpera (1958); Il calzare d’argento, òpera (1961)
Orquestra
Extase (1898); Il Sonno di Giulietta (1899); Ouverture per una farsa tragica (1911); Poema emiliano, vl., orq. (1914); Sinfonia del fuoco (1914); Concerto dell’estate (1928); Rondò veneziano (1929); Canti della stagione alta, pno., orq. (1930); Concert per a violoncel (1934); Simfonia, la M (1940); Canzone dei beni perduti (1948); Preludio a un altro giorno (1952); Concert per a arpa (1960)
Altres obres instrumentals
Foglio d’album, pno. (1906); Aria in re, vl., pno. (1906); Poemetto romantico, pno. (1909); Sonata, vl., pno., la M (1918-19); 3 Canti, vl./vlc., pno. (1924); Sonata 1942, pno. (1942); Canti di ricordanza, pno. (1943); Colloquio, vl., pno. (1949)
Música vocal
Canto di guerra, cor, orq. (1899); Missa, 4 v., orq. (1902); Sera d’inverno, 1 v., pno. (1906; Silvani); La madre al figlio lontano, 1 v., pno. (1910; Pantini); Erotica, 1 v., pno. (1912; D’Annunzio); Canto d’amore, 4 v. masc. (1914); 2 liriche drammatiche napoletane, T., orq. (1916-18); Messa di requiem, 4-12 v. solistes (1922); Tre Soneti del Petrarca, 1 v., pno. (1922); Tre Canzoni, S., qt. de c./orq. de c. (1926); Epithalamium, S., T., Bar., cor, orq. cambra (1939); E il mio dolor io canto, 1 v., pno. (1940; Bocchialini); Tre Composizioni corali, 6 v. (1942-43); Cantico di gloria, 2 cors mas., 22 instr. (1948); Due Poesie d’Ungaretti, Bar., vl., vla., vlc., pno. (1953); Vanitas vanitatum, cantata, v. solistes, cor, orq. (1958)
Música per a cinema
Cabiria (G. Pastrone 1914); Scipione l’Africano (C. Gallone 1937); Il mulino del Po (A. Lattuada 1949)