Les membranes solen ser de pell o altres materials; els tubs, metàl·lics, i les barres o plaques, de metall o bé de fusta. Alguns, per tant, són de cos sòlid i altres de cos buit. Aquesta classificació no sol incloure els instruments de corda percudida. Segons la classificació Hornbostel-Sachs, pertanyen a les famílies dels idiòfons (idiòfon) i dels membranòfons (membranòfon). Sota aquest nom hi ha, per tant, una gran varietat d’instruments de formes i timbres molt diferents, que s’acostumen a dividir en dos grups. El primer aplega els instruments de so determinat o afinats, que són aquells que permeten reproduir els sons de l’escala, com és el cas de les timbales, el xilòfon, la celesta, el vibràfon, el gong, la campana i altres. El segon grup inclou els instruments de so indeterminat o no afinats, és a dir, aquells que produeixen sons que no poden ser expressats amb notes de l’escala. Entre aquests darrers hi ha els plats, els bongos, els cròtals, el tambor, la caixa, la caixa xinesa, el redoblant, el bombo, el tam-tam, la pandereta, el triangle, les castanyoles, els cascavells, la matraca i altres.
L’afinació dels instruments de percussió depèn del material amb què són construïts, de la forma, les dimensions i, en el cas de les membranes, la tensió. Fins i tot, en alguns casos, l’altura del so que emeten depèn del punt on són percudits. Generalment el timbre, i de vegades la intensitat, es pot modificar percudint o rascant amb diferents baquetes o rascadors, i varia de manera sensible segons la duresa i rigidesa del material amb què són fets. La intensitat depèn també de la força amb què es colpeja, rasca o sacseja. En el cas dels instruments afinats, per a representar els sons es fa servir la notació convencional en el pentagrama; en els no afinats, és costum d’escriure gairebé exclusivament la notació rítmica.
És impossible fer una enumeració exhaustiva dels instruments de percussió, perquè els compositors contemporanis i els percussionistes n’hi incorporen gairebé constantment en fer servir en les seves obres instruments exòtics i objectes d’ús quotidià. Són, probablement, els primers objectes sonors creats per l’home, i estan presents en la major part de civilitzacions musicals tradicionals, des de l’orquestra de cort japonesa gagaku i el teatre d’ombres de Malàisia fins als grups de música culta o popular del món àrab. Foren d’àmplia difusió en l’antiguitat a l’Orient i en el món grecoromà, a l’Europa medieval i en el Renaixement, però només tingueren un paper secundari, gairebé exclusivament militar, durant els segles XVII i XVIII. Tornaren a adquirir protagonisme en l’orquestra simfònica a partir de l’ús que en feu H. Berlioz, i més encara al segle XX amb l’entusiasme que han suscitat el jazz i algunes formacions únicament integrades per aquest tipus d’instruments, dedicades a la interpretació de música contemporània.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Joaquín i Planes, Xavier
- Bertomeu i Tremol, Xavier: Percussió 1. Percusión 1. Percussion 1, Dinsic Publicacions
- Editorial M.F., Barcelona 1995
- Cervero, Joan: Els instruments de percussió, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, València 1995
- Molas i Alberich, Santiago
- Herrera i Llop, Maria Alba: Baquetes: percussió per a mestres, I.C.E. Universitat de Lleida, Servei de Publicacions, Lleida 1992