Aquestes vibracions, convenientment amplificades amb sistemes electrònics, produeixen sons audibles mitjançant altaveus. Els instruments que millor representen aquesta família són els generalment coneguts com a orgues electrònics. El 1931, R. Ranger presentà a Nova York un orgue electrònic capaç de generar sons a partir dels impulsos òptics captats per una cèl·lula fotoelèctrica. Al llarg dels anys trenta foren experimentats diversos models basats en procediments mecànics de llengüetes o amb tubs electroestàtics de buit. Entre tots ells, l’instrument que reeixí i s’establí com a model fou el dissenyat l’any 1935 per L. Hammond. Conegut com a orgue Hammond, basava la producció de sons en la variació periòdica del camp magnètic d’un electroimant induïda pel moviment rotatiu d’una roda dentada. Els impulsos elèctrics així generats s’amplifiquen i difonen des del mateix instrument, i un teclat amb jocs de registres, inspirats en l’orgue tradicional, permet seleccionar notes i timbres diferents.
m
pl
Música