Tot i que es poden esmentar precedents com el Premier Livre des inventions musicales (1555), de C. Janequin, o les Invenzioni da camera, opus 10 (1712), de F.A. Bonporti, el terme invenció està fortament vinculat a les 15 peces a dues veus (BWV 772-86) que J.S. Bach inclogué en el seu Klavierbüchlein ('Petit llibre per a clavicèmbal'), recull escrit amb finalitats pedagògiques per al seu fill Wilhelm Friedemann. Aquestes peces, que el compositor intitulà inicialment Praembulum, i les 15 peces a tres veus (BWV 787-801) incloses en el mateix recull i intitulades inicialment simfonies, juntament amb altres obres com els Duetti BWV 802-5 del Klavierübung, són considerades a efectes pràctics com a invencions. Es caracteritzen per un ús regular i invertible del contrapunt imitatiu, tot i que no constitueixen un corpus del qual es pugui extreure un model formal fix. De fet, la paraula inventio (llat.), de clares ressonàncies retòriques (retòrica i música), denomina no tant un gènere com la idea temàtica que rau a la base de la composició.
Ja al segle XX, i després d’haver estat pràcticament oblidat durant el Classicisme i el Romanticisme, el terme fou recuperat -donant a entendre, en general, el caràcter contrapuntístic de la peça- en obres com les Invence (1934) per a orquestra de B. Martinu, les Zwei Inventionen für Orchester ('Dues invencions per a orquestra'), opus 46, de B. Blacher o, en l’àmbit català, la Inventio (1991) per a piano del compositor M. Roger.
Bibliografia
- Dreyfus, L.: Bach and the Patterns of Invention, Harvard University Press, Londres 1996