Per extensió, la música i la dansa -aquesta sempre en compàs ternari- que l’acompanyen o amb què es canta. El terme podria provenir de la qualitat de jaque (gallet, bravejador) atribuïda al personatge retratat. Al segle XVII esdevingué una forma típica d’entreacte en les obres teatrals, el desenvolupament de la qual donà lloc a la tonadilla. Alguns autors consideren la jácara com una variant del villancico. També existeixen jácaras de temàtica religiosa, algunes conservades en els reculls de polifonia espanyola dels segles XVII i XVIII. La dansa fou coneguda popularment a València amb el nom de xàquera vella.
f
Música