Membre d’una família de músics activa al segle XVIII, el 1717 Aubert era conegut com a mestre de dansa i violinista en diversos cabarets de París, i ja havia escrit nombrosos ballets i comèdies. Dos anys més tard, coincidint amb la publicació del seu primer llibre de sonates per a violí, entrà al servei del duc de Borbó, per a qui compongué Fête royale i el Ballet des XXIV heures. El 1727 entrà a formar part de la Bande des 24 violons du Roy, en la qual tocà fins el 1746, i l’any següent fou nomenat primer violí de l’orquestra de l’Òpera de París. Entre el 1719 i el 1749 publicà nombroses peces per a violí i algunes sonates, però foren els concerts a la italiana els que li van donar la fama. Conegut com un músic italianitzant, guardà malgrat tot les característiques de l’escola francesa i compongué nombroses peces segons la suite clàssica. Fou el seu mestre, J.B. Senaillé, qui l’inicià en el gust per la música italiana, i junts interpretaren peces de Vivaldi als Concerts Spirituels. En els seus concerts anuncià l’estructura tripartida de la simfonia clàssica: allegro, adagio, presto.