Estudià al Conservatori de Música de París i a la Universitat de la Sorbona. El 1952 es doctorà amb un doble estudi sobre l’escola musical de Sant Marçal de Llemotges i l’obra de Gautier de Coincy. Tot i que la seva carrera se centrà sobretot en la recerca musicològica, camp en què fou considerat un dels grans noms del segle XX dins l’àmbit europeu, també es dedicà a la composició. En les seves primeres obres usà un llenguatge modal i alguns elements provinents del cant gregorià i també de la música popular francesa. Progressivament, però, s’encaminà cap a altres vies de creació sonora. En el seu Cantique du soleil (1934), per exemple, usà les ones Martenot. Oposat frontalment al serialisme i a les tècniques dodecatòniques, a vegades utilitzà els recursos d’aquests corrents com a sàtira. Aquest fou el cas de la Suite sans prétention pour Monsieur de Molière (1955). A partir del 1960, però, abandonà gairebé completament la composició per centrar-se en la investigació musicològica i en les edicions crítiques. Dedicà gran part de la seva vida a la docència en centres de reconegut prestigi, com per exemple el Lycée Pasteur de la Universitat de París (1936-53), i dirigí la Schola Cantorum (1962-73).