Estudià composició amb T. Schaeffer, i amb V. Petrželka al Conservatori de Brno (1940-46). Continuà estudis a Praga amb P. Borkovec i, gràcies a la Serenata, per a petita orquestra, obtingué una beca d’estudis als EUA, on assistí al curs d’estiu d’A. Copland. Posteriorment estudià amb B.J. Martinu a Nova York (1947-48). A partir del 1968 visqué en diverses ciutats europees fins que s’establí a Ulm. Característiques de la seva música són el marcat sentit del ritme, una instrumentació ben definida i clara i uns elements constructius gens carregats. No descartà un cert grau d’humorisme i jocositat, clara influència de Martinu, però hi introduí elements provinents de l’estil neoclassicista. Tampoc no desestimà l’ús de fórmules dodecatòniques, com un element més en l’estructura orquestral, però no primordial, com succeeix en el Capriccio per a violoncel i orquestra (1958) o en el cicle vocal Dulces cantilenae (1961). En la seva última etapa creativa es decantà cap a la música coral, en la qual destaquen l’oratori Dido (1967) i la cantata Ignis pro Ioanne Palach (1969). Assolí gran fama i prestigi amb el Concert per a dos pianos (1955) i el Baletti a nove (1955).