El seu tractat Ars musicae descriu les pràctiques musicals que tenien lloc a París en aquell moment. Un dels aspectes més interessants de l’obra és el tractament de la monodia profana. S’hi descriuen alguns tipus de cants i pràctiques interpretatives com el cantus coronatus, i es donen exemples de formes instrumentals com l'estampie o la ductia. Tot i l’interès d’aquestes descripcions, molt sovint són una mica confuses i no es corresponen amb els exemples musicals conservats. Es diferencia de la major part de tractats contemporanis en la poca atenció que dedica als aspectes especulatius i a les problemàtiques derivades de la notació musical. Proposa una divisió de la música allunyada de les doctrines formulades per Boeci, vigents en la majoria de tractadistes, i en el seu lloc es decanta per una subdivisió basada en la funció musical dels diversos gèneres musicals.