Seguint la voluntat paterna, inicià els estudis de teologia, que més tard abandonà per tal de dedicar-se a la composició. Entre el 1826 i el 1835 compongué nombroses obres de diferents gèneres, com òperes, simfonies i serenates per a instruments de vent. El 1835 rebé un ajut econòmic de l’ajuntament d’Estrasburg per a anar a estudiar al Conservatori de París, on fou alumne d’A. Rejcha (contrapunt i fuga) i H.M. Breton (composició). Tanmateix, no fou amb la composició que es guanyà una sòlida reputació, sinó amb els treballs teòrics i pedagògics. El seu Traité général d’instrumentation, escrit el 1837 i ampliat el 1844, fou el primer en aquest àmbit, i adoptat pel Conservatori de París. S’interessà pels instruments de vent i especialment pels d’A. Sax, com el saxhorn i el saxòfon. Escriví mètodes elementals per a cant i per a cadascun dels instruments de vent. També escriví sobre una àmplia varietat de temes lligats amb la música, com ara la relació entre música i mort (Les danses des morts), música i mitologia (Les sirènes), música i fenòmens científics (La harpe d’Eole), i sobre altres de caràcter teòric, històric i analític.