Mantingué contactes amb F. Pedrell, i assolí una sòlida formació pianística després d’estudiar amb Joan Baptista Pujol i Carles Vidiella, que li proposà convertir-se en professor de piano de la seva acadèmia privada. Després de treballar-hi una temporada ingressà en l’Orfeó Català, tot just creat el 1891. Lluís Millet li confià la direcció de la secció de nens, tasca que desenvolupà la resta de la seva vida. Al mateix temps començà a exercir la crítica musical en "La Veu de Catalunya". Aviat s’interessà profundament pels estudis musicològics, i fou redactor en cap de la "Revista Musical Catalana". El 1914 Salvat descobrí un clavicordi barceloní del 1801, instrument amb què feu concerts a la seu de l’Orfeó Català. Home molt actiu i sagaç, redactà nombrosíssims articles, des de cròniques de concerts fins a estudis dels epistolaris entre I. Albéniz, E. Granados i J. Malats, o treballs sobre Vicenç Martín i Soler. Crític amb l’impuls wagnerià a Barcelona, tot i valorar l’obra del compositor alemany no fou gaire amant de les versions rítmiques que es feren de les seves òperes en català.