Fou organista de l’església parroquial de San Pedro el Real (Sevilla) a la segona meitat del segle XVIII, i el 1780 fou nomenat organista suplent de la catedral de Sevilla. Molt possiblement tingué contacte amb els cercles il·lustrats de la Sevilla de l’època. Fou un dels primers compositors hispànics que escriví composicions per a pianoforte (1764). Des del 1769 mantingué relació amb la Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País, per a la qual compongué, entre d’altres obres, les Seis sonatas para clave y fuerte piano, opus 1, que presenten una estructura bipartida (lent-ràpid), de textura clara, fraseig equilibrat i ús freqüent de baixos d’Alberti, trets que recorden l’estil d’A. Scarlatti i fan de Montero un compositor proper a l’estil galant o rococó. A més, és autor de dues obres teòriques: Compendio armónico (1790) i Tratado teórico-práctico sobre el contrapunto (1815).