En contraposició a la tençó, habitualment el primer interlocutor permet al seu contrincant triar quina de les dues solucions presentades al problema inicial defensarà, assumint la posició contrària i situant així la finalitat del joc en la mateixa discussió. No obstant això, aquesta distinció (present en el tractat Leys d’amors, del segle XIII) no sempre és clara, i es troben jocs partits en què el primer poeta a intervenir ja presenta la seva opinió, instant el seu opositor a defensar-ne la contrària. Usualment cadascun dels dos rivals sol·licitava al final, mitjançant un envoi, la intervenció d’un personatge il·lustre o protector com a jutge, que normalment no solia coincidir. Fou habitual en els certàmens poètics, i tenia un cert caràcter improvisatori. Han sobreviscut prop de 200 jocs partits, la meitat dels quals tenen música, en un estil estròfic anàleg al de les cançons trobadoresques.
m
Música