L’any 1778 fou nomenat professor de filosofia a Halle an der Saale per ordre de Frederic el Gran, després d’exercir com a pastor a Berlín. En aquesta ciutat creà les dues revistes que vehicularen la discussió que mantingué amb I. Kant sobre la consistència de la Crítica de la raó pura. S’ocupà molt lateralment de temes musicals tot i tenir força coneixements en aquesta disciplina. La seva principal aportació a l’estètica musical figura en el seu Manual d’Estètica (1803), on adopta una posició hedonista per a rebutjar la teoria clàssica de la representació.