Johann Kuhnau

(Geising, Saxònia, 1660 — Leipzig, 1722)

Compositor, teòric musical i intèrpret de tecla alemany.

Vida

Des de petit donà mostres de la seva aptitud musical i bella veu. El 1670 es traslladà a Dresden per estudiar amb S. Krügner, músic de la cort i cosí seu. Posteriorment estudià amb l’organista de la cort, Ch. Kittel. El 1680 acceptà la invitació d’E. Titius de completar la seva formació al Gymnasium de Zittau, on Titius era cantor. Dos anys després inicià els estudis de lleis a la Universitat de Leipzig i optà pel lloc d’organista a l’església de Sant Tomàs, que havia deixat vacant V. Albrici. No aconseguí el càrrec, però l’ajuntament de la ciutat quedà impressionat pel seu talent. El prestigi de Kuhnau a la universitat com a compositor i intèrpret anà augmentant i el 1684, quan el càrrec d’organista quedà novament vacant, s’hi tornà a presentar i obtingué la plaça. Durant els quatre anys següents combinà els estudis de dret amb les seves obligacions a l’església de Sant Tomàs.

La dècada següent fou extraordinàriament profitosa per a Kuhnau, ja que la seva fama com a organista cresqué, triomfà com a advocat i publicà les seves col·leccions de música per a tecla i la novel·la satírica Der musicalische Quack-Salber ('El músic bocamoll', 1700), en què ridiculitzava les modes italianes. Durant aquest període compongué música sacra per a ser interpretada en diverses esglésies de Leipzig, inclosa la de Sant Tomàs, on J. Schelle era cantor. A la seva mort, el 1701, Kuhnau el substituí. Estava excepcionalment ben dotat per a exercir aquest càrrec, perquè a més de la seva excel·lent preparació musical gaudia d’una gran formació universitària i un prestigi docent sòlidament aconseguit. Entre els seus deixebles destacaren J.F. Fasch, Ch. Graupner i J.D. Heinichen. El teòric J.A. Scheibe no dubtà a posar Kuhnau a l’altura de compositors com G.F. Händel, R. Keiser i G.Ph. Telemann, i a qualificar-lo com un dels més grans compositors alemanys del seu temps. La música que se’n conserva pertany a dos gèneres: música per a tecla i música sacra, ja que la resta de la música profana s’ha perdut. Bona part de la seva reputació com a compositor es deu a les quatre col·leccions impreses de música de tecla, especialment l’última, titulada Musicalische Vorstellung einiger biblischer Historien ('Presentació musical d’algunes històries bíbliques', 1700). Es tracta de sis sonates programàtiques que il·lustren musicalment diversos capítols de l’Antic Testament, i en les quals el mestre aconseguí demostrar que la música de tecla, tot i no disposar del suport d’un text poètic, era capaç d’expressar per ella mateixa estats emocionals relacionats amb l’acció i la història que servia de base a la composició. Igual que en altres obres per a tecla d’aquest autor, s’hi pot observar la rica varietat dels ritmes i textures, la recurrència als paràmetres de l'style brisé, el seu particular tractament de les dissonàncies i la disposició de les seccions fugades. Les suites contingudes en les dues parts de Neuer Clavier-Übung ('Nous exercicis per a clavicèmbal'), publicades respectivament el 1689 i el 1692, acostumen a començar amb un preludi i continuar amb la successió de moviments de dansa característica de la suite a solo barroca: allemande, courante, sarabande i gigue. La música sacra de Kuhnau comprèn cantates en alemany i algunes misses, magníficats i salms amb textos llatins. Les cantates anticipen l’estil de J.S. Bach i, si bé resulten en general monòtones i mancades d’inspiració, mostren un compositor competent, amb fugues ben exposades i desenvolupades. Solen començar amb una introducció instrumental, anomenada sonata, que és seguida d’una alternança d’ària i recitatiu o de cor, ària i recitatiu. Moltes de les àries, tot i que breus, mostren l’estructura da capo i tenen un caràcter líric poc freqüent en la música alemanya de l’època. Kuhnau escriví també diversos tractats teòrics, entre els quals destaquen Fundamenta compositionis (1703) i De triade harmonica, aquest darrer perdut.

Obra
Música vocal

25 obres vocals religioses conservades sobre textos en alemany, entre les quals: Gott sei mir gnädig, 4 v., cor, 2 vl., vla., fg., b.c. ('Déu sigues-me benigne', 1705); Lobe den Herrn meine Seele, 2 v., vl., ob., org. ('Estima el Senyor, ànima meva', 1722); Mein Alter kommt, ich kann nicht sterben, 5 v., 2 vl., 2 vla., fg., b.c. ('Arriba la meva vellesa, no puc morir', 1696); Wie schön leuchtet der Morgenstern, 5 v., 2 vl., 2 vla., 2 tr., b.c. ('Com brilla l’estel matutí'); prop de 50 altres obres vocals religioses en alemany (de 45 de les quals només es conserva el text), 1 magníficat a 5 v. amb acomp. instr.; 1 Laudate pueri a 1 v. amb acomp. instr.; 2 misses (perdudes); 21 obres vocals ocasionals (de les quals només perviu 1 ària); 4 obres escèniques (perdudes)

Teclat

Neuer Clavier-Übung, erster Theil, 7 suites ('Nous exercicis per a clavicèmbal, primera part', publ. 1689); Neuer Clavier-Übung, anderer Theil, 7 suites, 1 sonata ('Nous exercicis per a clavicèmbal, una altra part', publ. 1692); Frische Clavier Früchte, 7 sonates (Nous resultats per a clavicèmbal', publ. 1696); Musicalische Vorstellung einiger biblischer Historien, 6 sonates ('Presentació musical d’algunes històries bíbliques', publ. 1700); 2 preludis; 2 fugues i 1 tocata

Bibliografia
  1. Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
  2. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  3. Mattheson, J.: Grundlage einer Ehren-Pforte, Hamburg 1740
  4. Newmann, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Chapel Hill 1966
  5. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  6. Rimbach, E.: The Church Cantatas of Johann Kuhnau, University of Rochester, Nova York 1966
  7. Scheibe, J.A.: Der critische Musikus, Hamburg 1737
  8. Spitta, P.: Johann Sebastian Bach, Leipzig 1873