Vida
Malgrat que les dades biogràfiques de què es disposa són confuses, es creu que va néixer a la segona meitat del segle XIV, i no cap al 1335 com han proposat alguns investigadors. És possible que es formés a la catedral de Lieja i que d’allà passés a Milà. El 1401 gaudia d’un benefici de la catedral de Pàdua, sufragat per l’arquebisbe Francesco Zarabella. Quan aquest fou nomenat cardenal, l’any 1406, Ciconia escriví el motet Doctorum principem en el seu honor. Aquell mateix any es negocià la pau entre Venècia i Pàdua, que el compositor celebrà amb el motet Venecie mundi splendor. L’última de les seves obres datables és el motet Petrum Marcello venetum, escrit el 1409 en honor del nou doge de Venècia. Rebé nombroses prebendes en esglésies de l’entorn paduà, i un document del 1408 suggereix que exercí com a docent a la Universitat de Pàdua.
En Ciconia coincidiren l’estil francès de l'ars nova i el Trecento italià, predominant les obres representatives de l'ars subtilior. Els seu estil era, de fet, un tant eclèctic, i constituí el primer precedent de l’estil internacional que Guillaume Dufay i els seus col·legues de l’Escola francoflamenca imposaren a Europa. De la seva producció profana tan sols es coneixen quatre madrigals italians, set ballate, dos cànons, dels quals un té text llatí i l’altre francès, i dos virelais amb text en francès. Són especialment rellevants el virelaiSus un’ fontayne, en el qual cita l’íncipit de tres balades de Philippus de Caserta -text i música-, i el cànon a tres veus Le ray au soleyl, la melodia del qual s’executa simultàniament en tres ritmes diferents. Quatre dels seus vuit motets són isorítmics. Alguns creuen endivinar-hi la influència exclusiva de la música italiana del gènere, oblidant que les seves característiques eren compartides per molts dels motets francesos que a l’època circulaven per Itàlia. Pel que fa a la producció sacra, la figura de Ciconia emergeix com un vincle important entre l’Escola d’Avinyó, que es caracteritza pels moviments independents de l’ordinari susceptibles de ser integrats en una missa, i la polifonia del Renaixement, que aconseguí vincular-los. No compongué cap missa, però sí que escriví diverses parelles constituïdes per glòria i credo, que presenten una clara relació tècnica, temàtica i d’estil; aquest últim no difereix del que caracteritza la música avinyonesa, a excepció d’aquells casos en què utilitza tècniques madrigalesques. Malgrat que fou un dels primers compositors a plantejar la unificació de dos textos de la missa, no és possible atribuir-li la paternitat de la idea, que compartí almenys amb un altre compositor de la seva generació, Antonius Zacharias. Als fragments de l’ordinari Ciconia utilitzà un estil responsorial en el qual s’alternen seccions que canta un cor amb altres fetes per un duet, pràctica que compartiren altres compositors de l’època.
Dels tres tractats que escriví, se n’ha perdut un, De arithmetica institutione. Nova musica és un tractat de tipus enciclopèdic dividit en quatre llibres en el qual Ciconia examinà qüestions tècniques relatives a l’art musical. El tercer llibre, De proportionibus, el dedicà a Johannes Gasparo de Castelgambato, canonge de la catedral de Vicenza (Vèneto).
Obra
Música vocal religiosa
4 parelles de glòria i credo (3 a 3 v., 1 a 4 v.); 4 altres glòries (Gloria ’Spiritus et alme' a 4 v.; Gloria ’Suscipe trinitas' a 3 v.; 2 altres a 3 v.); 3 motets en estil de cançó (O beatum incendium a 2 v.; O Petre Christi discipule a 2 v.; Regina gloriosa a 3 v.); 4 motets no isorítmics (O felix templum jubila a 3 v.; O Padua sidus praeclarum a 2 v.; O virum omnimoda veneracione/ O lux et decus transium/ O beate Nicolae a 4 v.; Venecie mundi splendor/ Michael qui Steno domus/Italie a 3 v.); 4 motets isorítmics (Albane misse celitus/ Albane doctor maxime a 4 v.; Doctorum principem/ Melodia suavissima/ Vir mitis a 4 v.; Petrum Marcello venetum/ Petre antistes inclite a 4 v.; Ut te por omnes/ Ingens alumpnus Padue a 3 v.); 2 motets isorítmics anònims atribuïts; 2 contrafacta en llatí (Quod jactatur a 3 v.; Le ray au soleyl a 3 v.)
Música vocal profana
2 virelais en francès (Aler m’en veus a 2 v.; Sus un’ fontayne a 3 v.); 4 madrigals en italià (Caciando un giorno a 2 v.; I cani sono fuora a 2 v.; Per quella strada a 2 v.; Una panthera a 3 v.); 7 ballate en italià (Ben che da vui donna a 2 v.; Che nel servir anticho a 3 v.; Con lagrime bagnandome nel viso a 2 v.; Dolce fortuna a 2 v.; La fiamma del to amor a 2 v.; Lizadra donna a 3 v.; O rosa bella a 3 v.); 4 ballate anònimes atribuïdes
Bibliografia
- Bent, M. i A. Hallmark, ed.: Johannes Ciconia: Complete Works, L’Oiseau-Lyre, Mònaco 1985
- Clercx, S.: Johannes Ciconia. Un musicien liégeois et son temps (Vers 1335-1411), 2 vols., Académie Royale de Belgique, Brussel·les 1960
- Fallows, D.: Ciconia padre e figlio, Rivista italiana di musicologia XI, 1976, pàg. 171-77
- Günther, U.: Zitate in französichen Liedsätzen der Ars Nova und Ars Subtilior, Musica Disciplina XXVI, 1972, pàg. 53-68