Vida
Es tenen molt poques dades biogràfiques dels primers anys d’aquest compositor, un dels més importants del segle XV, situat entre Guillaume Dufay i Josquin Des Prés. Hi ha diverses teories sobre el seu lloc d’origen. El cognom era comú al principi del segle XV a Termonde, Flandes, i probablement la seva família en procedia. Jean Lemaire, un poeta contemporani del compositor, el fa originari de l’Hainaut, potser de la ciutat de Mans. Entre els anys 1443 i 1444 serví com a cantor a l’església de Notre-Dame d’Anvers. El 1446 passà a formar part de la capella musical de Carles I de Borbó, a Moulins. Es mantingué en aquest lloc fins el 1448. Segurament el fet que el duc estigués emparentat amb Carles el Calb, duc de Borgonya, li permeté entrar en contacte amb la música de la cort borgonyona, una de les més brillants del continent. La possibilitat que hi conegués Gilles Binchois i que fos el seu deixeble està reforçada pel plany que Ockeghem escriví a la mort d’aquest l’any 1460. La major part de la seva vida, però, estigué al servei de la cort reial francesa. Aquesta relació començà al principi de la dècada del 1450 quan inicià la seva activitat al servei de Carles VII de França. Poc temps després obtingué càrrecs de responsabilitat a la capella, i fins i tot un benefici a l’abadia de Sant Martí de Tours, de la qual fou nomenat tresorer l’any 1459, un càrrec honorífic de molt rang i que portava aparellats grans privilegis i guanys econòmics. Estigué també al servei del successor de Carles VII, Lluís XI, entre el 1461 i el 1483. Durant el període comprès entre el 1463 i el 1470 fou canonge a Notre-Dame de París. En aquesta època feu un viatge a Cambrai, on conegué Dufay. Visità la Península Ibèrica la dècada del 1470 i mantingué contactes amb Galeazzo Maria Sforza, de Milà, l’any 1472, tot i que no hi ha evidència d’un viatge a Itàlia. Sembla que els seus serveis a la cort francesa continuaren durant el regnat de Carles VIII (1483-98), tot i que la documentació sobre aquest període és escassa. Hi ha constància que efectuà un viatge a Bruges l’any 1484. Passà els darrers anys de la seva vida relacionat amb la cort, on gaudí d’una gran estimació com a cantor, mestre de capella, compositor i ensenyant, i possiblement també s’ocupà d’afers diplomàtics.
La seva mort fou molt lamentada per un gran nombre de compositors i escriptors contemporanis i de la generació següent, alguns dels quals devien ser els seus deixebles. El compositor Guillaume Crétin escriví una llarga i sentida deploració per la seva mort, i el poeta Jean Molinet, dues, una en francès, musicada per Josquin Des Prés, i una altra en llatí. Fins i tot Erasme escriví un lament dedicat a Ockeghem, que fou musicat temps més tard per Johannes Lupi. La més coneguda d’aquestes lamentacions és la de Josquin, Nymphes des bois, a partir del text de Molinet. En una de les seves estrofes apareix una llista d’alguns dels millors compositors del seu temps que degueren ser deixebles directes del gran Ockeghem. S’hi esmenten Josquin Des Prés, Antoine Brumel, Pierchon i Loyset Compère, encara que la relació directa mestre-deixeble no ha pogut ésser demostrada. L’únic deixeble que sembla documentat és Antoine Busnois, que treballà amb Ockeghem cap al 1460. En un motet datat abans del 1467, In hydraulis, fa una encesa lloança de qui fou el seu mestre.
Tot i la seva dilatada carrera musical i la gran estima en què fou tinguda la seva música, les obres conegudes són relativament poques. S’han conservat deu misses completes, algunes seccions o fragments de misses, un rèquiem -el més antic dels rèquiems polifònics conservats-, nou motets i una vintena de chansons. Malgrat el poc volum d’obra, el pes específic i la importància de la seva producció han fet d’Ockeghem un dels compositors més valuosos del primer Renaixement. En general el seu estil manté molts punts de contacte amb la tradició gòtica del nord d’Europa, especialment pel que fa al treball contrapuntístic i la independència de les veus, contràriament al que comença a ser evident en altres músics contemporanis molt més influenciats pels models homofònics de la música italiana. El resultat és una textura en què destaca sobretot la igualtat de les veus i el sentit de continuïtat. L’absència d’un sentit tonal és una altra de les característiques de l’estil d’Ockeghem.
La part més interessant i més coneguda de la seva producció són les misses, la majoria de les quals s’han conservat en el conegut Còdex Chigi de la Biblioteca Vaticana. El seu particular estil musical s’adequà a la perfecció a aquest gènere i als seus textos. En moltes de les misses utilitzà la tècnica del cantus firmus (Missa ’Caput', Missa ’Ecce ancilla Domini', Missa ’L’homme armé' i Missa ’De plus en plus'), i feu servir procediments propers als de les misses de Dufay. El cantus firmus apareix sencer una vegada o més en alguna de les veus en cada secció, erigint-se així en l’element vertebrador de la forma musical. L’única transformació de la melodia es dona en la seva dimensió rítmica, que sovint varia d’una secció a una altra. Algunes misses, com la Missa ’Fors seulement' o la Missa ’Au travail suis', en canvi, estan basades només parcialment en un cantus firmus. L’altre grup de misses important d’Ockeghem és constituït per les basades en procediments canònics o enigmàtics. És el cas de la Missa ’Mi-mi', la Missa quinti toni, la Missa prolationum o la Missa cuiusvis toni, en les quals no es treballa a partir de cap tipus de material preexistent i la unitat estructural s’aconsegueix gràcies a esquemes abstractes predeterminats. Les dues darreres són especialment interessants per la seva complexitat i per la gran inventiva i domini de l’estructura.
Els seus motets i les chansons profanes, la major part rondeaux a tres veus, no tenen el mateix grau d’elaboració, tot i que s’entreveu la gran habilitat d’Ockeghem per a conduir les veus i construir unitats d’una musicalitat exquisida. Alguns dels motets estan edificats també a partir de material preexistent, especialment els motets marians, com Alma Redemptoris mater. Un dels seus motets més originals i influents és Intemerata Dei mater, a cinc veus i amb una extensió en el registre greu completament inusual a l’època.
Obra
Misses
Missa ’Au travail suis', 4 v., Missa ’Caput', 4 v.; Missa cuiusvis toni, 4 v.; Missa ’De plus en plus', 4 v.; Missa ’Ecce ancilla Domini', 4 v.; Missa ’Fors seulement', 5 v.; Missa ’L’homme armé', 4 v.; Missa ’Ma maistresse', 4 v.; Missa ’Mi-mi', 4 v. (igual que la Missa quarti toni); Missa prolationum, 4 v.; Missa quinti toni, 3 v.; Missa quarti toni (igual que la Missa ’Mi-mi'); 2 altres misses (1 a 3 v., i l’altra a 5 v.); 1 rèquiem a 4 v.; 1 credo a 4 v.; 4 misses perdudes
Motets
Alma Redemptoris mater, 4 v.; Ave Maria, 4 v.; Celeste beneficium, 5 v.; Gaude Maria, virgo, 5 v.; Intemerata Dei mater, 5 v.; 2 Salve regina a 4 v.; Ut heremita solus, 4 v.; Vivit Dominus, 2 v.
Música vocal profana
Nombroses chansons : Aultre Venus estés, 3 v.; Au travail suis, 3 v.; Baisiés moy dont fort, 3 v.; Departés vous, male bouche, 3 v.; D’un aultre amer, 3 v.; D’un aultre la, 3v.; Fors seulement contre ce qu’ay promys, 3 v.; Fors seulement l’attente, 3 v.; Il ne m’en chault plus, 3 v.; Je n’u dueil que je ne suis morte, 4 v.; La despourveue et la bannie ; 3 v.; L’aultre d’antan l’autrier, 3 v.; Les desléaux ont la saison, 3 v.; Ma bouche rit, 3 v.; Ma maistresse et ma plus grant amye, 3 v.; Petite camusette/S’elle m’amera, 4 v.; Prenez sur moi vostre exemple, 3 v.; Presque transi, 3 v.; Quant de vous seul, 3 v.; Se vostre cuer eslongne, 3 v.; Tant fuz gentement resjouy, 3 v.
Bibliografia
- Fitch, F.: Johannes Ockeghem: Masses and Models, Honoré Champion, París 1997
- Goldberg, C.: Die Chansons Johannes Ockeghems: Asthetik des musikalischen Raumes, Laaber-Verlag, Laaber 1992
- Houle, G.: Ockeghem’s Missa cuiusvis toni. In its original notation and edited in all the modes, Indiana University Press, Bloomington 1992
- Krenek, E.: Johannes Ockeghem, Sheed & Ward, Nova York 1953
- Lindmayr-Brandl, A.: Quellenstudien zu den Motetten von Johannes Ockeghem, Laaber-Verlag, Laaber 1990
- Picker, M.: Johannes Ockeghem and Jacob Obrecht: A Guide to Research, Garland, Nova York 1988
- Plamenac, D. & Wexler, R., ed.: Johannes Ockeghem (ca. 1410-1497): Collected Works, American Musicological Society, Nova York-Filadèlfia, 1947-
- Smijers, A.: Van Ockeghem tot Sweelinck: Nederlandse Muziekgeschiednis in Voorbeelden, Alsbach, Amsterdam 1939-52
- Thein, W.: Musikalischer Satz und Textdarbietung im Werk von Johannes Ockeghem, Hans Schneider, Tutzing 1992
- Vendrix, Ph., ed.: Johannes Ockeghem: Actes du X Colloque International d’Études Humanistes, Tours, 3-8 febrer 1997, Klincksieck, París 1998