És el membre més sobresortint d’una nissaga de grans orgueners, actius durant quasi un segle (1746-1842), que, provinents de la província de Conca, residiren a Guadalajara, Madrid i Toledo. Deixeble del seu pare i amb el mateix nom, José, juntament amb els seus germans Juan Francisco i Bernardo, el seu fill Valentín i el seu gendre Leandro Garcimartín, bastí, entre molts altres, els grans instruments de les seus de Toledo (el de l’Evangeli, 1791), Sevilla (el de l’Evangeli, 1816-31), Popayán (Colòmbia, 1807), Àvila (1828) i Còria (Càceres). A més, restauraren o ampliaren els orgues no menys importants de la seu de Sigüenza (1785), el fabricat pel català Josep Casas a El Escorial (1785), el de l’Emperador de la seu toledana (1798) i els de la catedral de Màlaga (1805), entre d’altres. Representants de la plenitud de l’escola castellana, són els darrers grans artífexs del centre i el sud peninsular.