Als Països Catalans és especialment coneguda al País Valencià i a les Illes Balears, però també a Catalunya, sobretot a les zones limítrofes amb Aragó i al sud del país, en especial a Tortosa i la seva rodalia. La primera referència que trobem al Principat és del 1734.
Consta de set frases musicals de quatre compassos. La dansa comença amb una introducció de caràcter instrumental seguida d’una cobla cantada per un solista. Després de cada cobla els instruments reprenen la dansa. Només es balla durant les variacions instrumentals.
La dansa és de participació oberta, de parelles, i de coreografia senzilla. Els dansaires se situen davant per davant, amb acompanyament de castanyetes al País Valencià i fent esclafir els dits a quasi tot el Principat.
La cobla, de moviment més lent i en la forma de quarteta octosil·làbica, sovint es canta a una sola veu acompanyada per algun instrument de percussió (tambor) i algun altre de melòdic (flauta, cornamusa, dolçaina). En aquests casos la jota pot presentar, pel que fa al sistema melòdic, trets arcaics de tipus modal. Aquest model es troba sobretot al nord-oest de la Península Ibèrica, l’alta Extremadura i el nord de Castella la Vella. En zones com Aragó, Castella la Nova, el País Valencià, Múrcia i alguns punts de les Illes, la jota presenta trets més moderns: les melodies són clarament tonals i els instruments d’acompanyament són els característics de la rondalla (guitarres, bandúrries, llaüts, panderetes, etc.).
A Mallorca i al País Valencià el cant s’avança a la fi del fragment instrumental i a Mallorca i a Menorca sovint s’afegeix a la cobla una tornada de quatre versos.
Pel que fa a l’acompanyament instrumental, al Principat i a Menorca és tocat per guitarres i bandúrries, a les quals s’afegeix, al País Valencià, la flauta i el violí. A Mallorca, l’acompanyament el fa un grup d’instruments de vent, als quals s’afegeix el tamborí als indrets muntanyencs i instruments de corda i de percussió i els ferrets, al pla.
La jota valenciana té unes característiques pròpies: més ornamentació melòdica d’influència àrab, moviment més lent i predilecció per les modalitats menors.
La jota passà d’Aragó, on és considerada la dansa popular típica, al País Valencià, i d’aquest a Mallorca i a Menorca. Per la seva gran difusió se’n troben nombroses varietats, que reben el nom del lloc on es dansen: jota ’aragonesa', ’navarresa', ’valenciana', etc.
També poden tenir noms específics de caràcter local: ‘jota tortosina’, ‘jota foguejada’, ‘ball del punxó’ (terres tortosines), ’ball de coques’ (comarques tarragonines), el copeo mallorquí i una variant valenciana d’aquest darrer. etc.
En alguns dels repertoris propis de la cançó tradicional, com per exemple els cants de treball i les cançons de ronda, sovint apareixen les característiques formals de la jota. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya declarà la jota Patrimoni Festiu de Catalunya.
Bibliografia
- Manzano, M.: La jota como género musical, Alpuerto, Madrid 1995
- Ribera i Tarragó, Julià: La música de la jota aragonesa: ensayo histórico, Instituto de Valencia de Don Juan, Madrid 1928