Estudià composició amb C. Gaito i E. Fornarini, i més tard a la Schola Cantorum de París amb Vincent d’Indy. També rebé classes de piano i orgue de R. Nery i J. Beyer.
Fou membre del Grupo Renovación (1929), del qual se'n separà per crear els Conciertos de Nueva Música(1936) —posteriorment Agrupación Nueva Música—, de signe més avantguardista, amb la qual interpretà composicions de la Segona Escola de Viena.
En un primer període rebé influències del postromanticisme. En una segona etapa s’inclinà pel neoclassicisme d’I. Stravinsky, pel jazz, el music-hall i per J.S. Bach. Un exemple n’és l’obra Tres movimientos de jazz.
S’oposà al nacionalisme musical i adoptà el dodecatonisme. L’any 1934 compongué la seva primera obra dodecatònica, per a piano i flauta, tot i que encara no coneixia A. Schönberg. En el seu tercer període tornà a un llenguatge més rítmic i formal. Conreà un atonalisme lliure, com a Rítmica ostinata (1943). Existeix una darrera etapa a partir de Dedalua, obra canònica que segueix el puntillisme d’A. Webern. Autor de nombroses composicions per a piano, instruments solistes, música de cambra i per a orquestra.
Crític d'art, escriví articles de divulgació i els llibres Introducción a la música de nuestro tiempo (1955), Arnold Schöenberg o el fin de la era tonal (1958) i La música en los Estados Unidos (1952). El 1972 publicà les memòries Alturas, tensiones, ataques, intensidades.