Vida
No es coneix gran cosa sobre la seva formació. El seu germà Diego ocupà la càtedra de música a la Universitat de Salamanca entre el 1503 i el 1522, i un altre germà, Miguel, fou capellà al cor de la catedral d’aquesta mateixa ciutat. El 1484 ingressà al cor de la catedral, i cap al 1490 rebé els ordes menors i es graduà en lleis per la universitat. Entre altres mestres, estudià amb Antonio de Nebrija. El 1492 entrà al servei dels ducs d’Alba al palau d’Alba de Tormes. Allí es dedicà a crear per a la cort composicions poètiques i musicals i peces dramàtiques. La major part de la seva obra coneguda fou escrita durant la seva estada al palau ducal al servei del seu primer protector, Fadrique Álvarez de Toledo, el segon duc d’Alba. El 1498 competí amb Lucas Fernández per un lloc de cantor a la catedral de Salamanca, i un cop desestimada la seva opció a obtenir el lloc, marxà a Itàlia. Entre el 1498 i el 1521 visqué principalment a Roma, on gaudí de l’ajut de la cort papal d’Alexandre VI i dels seus successors Juli II i Lleó X, els quals li atorgaren diversos beneficis eclesiàstics. A Roma, a més, tingué l’oportunitat de freqüentar els cercles intel·lectuals més actius de l’època. Amb tot, encara mantingué vincles amb la Península Ibèrica, com ho proven les seves freqüents estades a Màlaga, ocupant el càrrec d’ardiaca de la seva catedral, a partir del 1509. El 1518 s’ordenà finalment de sacerdot i viatjà a Terra Santa. Deixà definitivament Itàlia, en morir el papa Lleó X, i el 1521 retornà a Castella i ocupà el càrrec de prior de la catedral de Lleó, on residí fins a la seva mort.
Juan del Encina fou, en certa manera, un dels més clars prototips humanistes del Renaixement ibèric. La solidesa de la seva formació, la seva vida mundana i cosmopolita i l’amplitud dels seus interessos intel·lectuals i creatius així ho justifiquen. La major part de la seva obra creativa l’escriví abans dels trenta anys, i la seva figura ha estat cabdal en la definició i consolidació del teatre en castellà del Renaixement. Un aspecte important de la seva producció literària són les èglogues. Durant el Nadal del 1492 es representaren a la cort dels ducs d’Alba les seves primeres obres d’aquest gènere en els quals ell mateix participà com a actor. Escriví obres teatrals tant de caràcter religiós com profà, sempre tenyides, però, d’un accentuat humanisme. El 1496 aparegué a Salamanca la primera edició de les seves obres literàries, Cancionero de las obras de Juan del Encina. L’obra gaudí d’una gran popularitat i fou reeditada moltes vegades els anys successius. També escriví un Arte de poesía castellana. Tot i que també conreà la poesia culta i elaborada, la seva producció lírica destaca per la senzillesa i el to popular. La temàtica dominant és l’amorosa. El mateix poeta musicà molts d’aquests poemes en forma de romances, cançons i villancicos. La fórmula dominant és la del villancico, que es troba fins i tot dins de les obres dramàtiques. La font principal on es recull una bona part de la seva obra musical és el Cancionero Musical de Palacio. En aquest manuscrit, que aplega més de quatre-centes cinquanta composicions, Juan del Encina és el compositor més ben representat, amb poc més de seixanta títols. També contenen algunes obres musicals seves el Cancionero de Segovia, el Cancionero d’Elvas i el Cançoner Musical de Barcelona. Generalment les seves composicions polifòniques són escrites per a tres o quatre veus. El seu estil musical és molt senzill i hi predomina l’estil sil·làbic i la textura homofònica amb una certa tendència a destacar la veu superior.
Obra
Música escènica
Égloga representada la mesma noche de Navidad (1492); Representación a la muy bendita passión y muerte de nuestro precioso Redentor (1493); Representación a la santíssima resurrección de Cristo (1493); Égloga representada en la noche postrera de carnal (1494); Égloga representada la mesma noche de antruejo (1494); Égloga representada en requesta de unos amores (1494); Égloga representada por las mesmas personas (1494); Égloga el triunfo del amor (1497); Égloga de Cristino y Febea (1497); Égloga aucto de Repelóu;Égloga de Plácida y Victoriano (1513)
Villancicos
Amor con fortuna, 4 v.; Antonilla es desposada, 3 v.; A quién devo yo llamar, 3 v.; A tal pérdida tan triste, se’n conserva només el refrany; Ay triste, que vengo, 3 v.; Caldero y llave, madona, 4 v.; Congoxa más que cruel, 4 v.; Cucú, cucú, cucucú, 4 v.; Daca, bailemos, Carillo, 3 v.; Desidme, pues sospiraste, 3 v.; El que rige y el regido, 3 v.; El que tal señora tiene, 3 v.; Fata la parte, 4 v.; Gasajémonos de husía, 4 v.; Hermitaño quiero ser, 4 v.; Levanta Pascual, levanta, 3 v.; Los sospiros no sosiegan, 4 v.; Mas quiero morir por veros, 4 v.; Mas vale trocar, 4 v.; Ninguno cierre las puertas, 4 v.; Non quiero que me consienta, 4 v.; No tienen vado mis males, 4 v.; Nuevas le traigo, Carillo, 4 v.; O reyes magos benditos, 3 v.; Oy comamos y bebamos, 4 v.; Para verme con ventura, 3 v.; Partir, coraçón, partir, 3 v.; Partístesos, mis amores, 3 v.; Pedro, i bien te quiero, 3 v.; Pelayo, ten buen esfuerço, 3 v.; Pues no te duele mi muerte, 4 v.; Pues que ya nunca nos veis, 4 v.; Quédate, Carillo, adiós, 4 v.; Quien te traxo, 3 v.; Revélose mi cuidado, 3 v.; Romerico, tu que vienes, 3 v.; Señora de hermosura, 4 v.; Serviros i bien amaros, 3 v.; Si abrá en este baldres, 4 v.; Si amor pone las escalas, 4 v.; Tan buen ganadico, 4 v.; Todos los bienes del mundo, 4 v.; Un’amiga tengo, hermano, 3 v.; Vuestros amores, he, señora, 4 v.; Ya çerradas son las puertas, 3 v.; Ya no quiero ser vaquero, 3 v.; Ya no quiero tener fe, 3 v.; Ya no spero qu’en mi vida, 3 v.; Ya soy desposado, 3 v.
Romances
Mi libertad es sosiego, 4 v.; Pésame de vos, el conde, 4 v.; ¿Qu’es de ti, desconsolado?, 3 v.; ¡Triste España sin ventura!, 4 v.; Una sañosa porfía, 4 v.; Yo m’estava reposando, 4 v.
Cançó
Es la causa bien amar, 3 v.; Mortal tristura me dieron, 4 v.; Pues que jamás olvidaros, 4 v.; Soy contento y vos servida, 3 v.
Bibliografia
- Anglès, H.: La música en la corte de los Reyes Católicos, CSIC, Barcelona 1941-65
- Jones, R.O. i Carolyn, C.R.: Juan del Encina: Poesía lírica y cancionero musical, Castalia, Madrid 1975
- Morais, M.: La obra musical de Juan del Enzina, Diputación Provincial, Salamanca 1997
- Terni, C.: Juan del Encina: L’opera musicale, D’Anna, Florència 1974