Mot del llatí eclesiàstic, deriva del clàssic jubilum, pròpiament ’udol, crit', però relacionat amb l’hebreu yobel, ’corn amb què s’anunciava l’any jubilar i aquesta mateixa festa', passà a significar ’crits d’alegria'. Sant Agustí, comentant el salm 99 (Jubilate Deo), el defineix com a sonus quidem est laetitiae sine verbis, ’cant d’alegria sense paraules'. És una expansió de joia interior que es tradueix en melodia sense text. Els jubili més característics són els de la darrera a de l’al·leluia de la missa i la darrera síl·laba del verset, bé que també se’n troben en alguns ofertoris (com els dos Jubilate) i en els grans responsoris.
Música